Aquests son els fets, president?

El seu lema electoral era “fets, no paraules”. Ara, quan la legislatura s’acaba, és el moment de passar comptes, però hi ha un fet que distorsiona tota una legislatura. La sentència del Tribunal Constitucional te prou pes per tapar els possibles “fets” que en altres coses hagin estat encertats.


Pot semblar injust jutjar una legislatura per un sol punt. Però és que aquest punt és molt important, jo diria que és cabdal, perquè aquesta sentència limita tant l’autonomia que podríem dir que es carrega tot l’esperit que va impulsar aquest nou Estatut.

Ens limita l’aspiració que la nostra llengua tingui el mateix tractament que el castellà. Ens limita elevar la justícia catalana a rang d’última instància i deixa la creació d’un poder judicial català a la generositat dels governs de torn. També ens limita l’aspiració que el Síndic de Greuges sigui l’únic defensor dels catalans. Relega la bilateralitat a simples reunions, els acords de les quals després s’hauran de ratificar en els organismes multilaterals. Ens deixa gairebé com abans o, en alguns casos, potser pitjor.

La única solució que se’ns dona des de l’estat és modificar lleis orgàniques i cedir competències de manera voluntària. Aquesta solució té trampa: depèn de la voluntat del govern i de les majories parlamentàries de cada moment. Per modificar una llei orgànica calen majories qualificades, cosa que fa difícil l’acord, i sempre poden ser modificades posteriorment. La cessió voluntària per part del govern d’una competència depèn d’acords polítics.

Però hi ha una pregunta: per arribar a aquestes solucions calia reformar l’Estatut? No s’hagués pogut fer el mateix amb l’Estatut del 79?

Tot això ha provocat una protesta prou important que va culminar amb la manifestació del 10 de juny, posteriorment hi ha hagut un ple al Parlament, un debat al Congrés dels Diputats i una reunió del President amb Zapatero. I tot això ha estat un cúmul de despropòsits per part del President de la Generalitat i del seu partit, el PSC (o potser l’hem d’anomenar directament PSOE de Catalunya?).

Primer la rebequeria de la pancarta. Això va ser un “fet” que ja va donar indicis del camí per on anirien les coses. Amb una sentència a meitat de juny, qui organitzaria una manifestació o alguna cosa semblant tant a prop de les vacances? Això és el que devien pensar des del centre de la península i els seus delegats d’aquí. I després de l’estiu els ànims ja s’hauran calmat. Però no va ser així. Es va convocar una manifestació i les adhesions van créixer com l’escuma. Va ser llavors que va sortir el President amb la negativa a la pancarta acordada. Les conseqüències podien ser dues: s’evitava un lema que molestava als amos del PSOE o es rebentava la convocatòria. Totes dues coses afavorien Zapatero. No es va aconseguir ni una cosa ni l’altre. Hi va haver lema i la manifestació va ser un èxit.

Després la representació del Parlament. S’aprova una resolució proposada pel PSC, ja que CiU renuncia a fer cap proposta i signa un xec en blanc als socialistes.

Segueix amb una baixada de pantalons al Congrés. Els 25 diputats socialistes catalans es neguen a votar al Congrés dels Diputats el que el seu partit havia proposat al Parlament de Catalunya. Tota una demostració d’incoherència i una burla al Parlament català. Ja ho esperàvem, però a sobre ens diuen que la culpa és de CiU. Això ja és de bojos! Que no som criatures, senyors socialistes!

Per acabar el President se’n va a Madrid a parlar amb Zapatero i, quan surt de la reunió, a la roda de premsa només hi ha el President. Zapatero no l’acompanya. La opinió del govern la donen alguns ministres des d’altres llocs. Això és un menyspreu per part de Zapatero. L’ha deixat sol President! Igual que va deixar sol a Maragall, ara li ha tocat a vostè.

Aquests són els “fets” del President en un tema tant important com la reacció a la sentència de l’Estatut: servilisme i vetllar perquè des de Catalunya ningú incomodi l’amo. Com no ho ha aconseguit, el premi és quedar-se sol. Això també és un altre “fet” que parla per si sol.

Albert Castany.
Montgat, 23 de juliol de 2010.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *