Jo també n’estic fins els collons!

Ahir vaig escoltar les declaracions d’en Lluís Llach. Deia que n’està fins els collons que les seves cançons de fa trenta anys encara ara tinguin plena vigència.

Jo també n’estic fins els collons. Ho he dit més d’una vegada, si fa trenta anys m’haguessin dit que encara ara hauríem de “demanar” que respectessin els nostres drets lingüístics i polítics, hauria dit que era impossible. Doncs no, no era impossible, haurien tingut raó. Trenta anys després la nostra llengua segueix amenaçada i ara, a més, s’ha retrocedit en el temps. Els nostres drets polítics segueixen sent ignorats.

Jo també n’estic fins els collons d’haver de demanar respecte per les meves opinions.

D’haver de demanar que les empreses es dirigeixin a mi en el meu idioma.

D’haver de queixar-me que els organismes estatals publiquin anuncis en castellà a un diari editat en català (vegeu l’anunci publicat pel govern espanyol sobre el DNI electrònic la pàgina 21 del diari Avui d’avui dia 11 de juliol, l’endemà de la manifestació).

D’haver de suportar les declaracions dels polítics nacionalistes espanyols contra el meu país.

D’haver d’assistir als boicots promoguts per suposats demòcrates contra els productes de la meva terra.

De no ser tractat amb igualtat de drets lingüístics per part dels que prediquen el bilingüisme.

D’escoltar les calumnies i insults contra catalans que no combreguen amb els principis del nacionalisme espanyol.

Que una llei em digui que no puc tenir els mateixos drets que els que se senten espanyols.

Que una constitució, en lloc de ser un marc de convivència, sigui una cotilla que ofega les nostres aspiracions.

Que se’n fotin de nosaltres.

Segueixo? O no cal?

Albert Castany.

Montgat, 11 de juny de 2010.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *