Skip to content
 

Allargar la jubilació, afavorir l’atur de llarga durada

Ja fa un temps que es torna a parlar de les pensions i de la fallida del sistema actual. Dic que es torna a parlar perquè aquest és un tema recurrent en èpoques de crisi des de fa més de trenta anys.

Que el sistema actual de pensions arribaria a fer fallida era un fet evident des dels anys vuitanta del segle passat, no feia falta ser un expert ni un profeta per veure que, poc a poc, s’anava invertint la piràmide d’edat de la nostra societat.

   

No era difícil veure que després del baby-boom espanyol dels anys cinquanta i seixanta la natalitat havia començat de disminuir i, quan aquesta generació del baby-boom arribés a l’edat de jubilació no hi hauria prou població en edat de treballar per mantenir les pensions.

Però vivim en un país de fugida endavant on la política econòmica és i ha estat sempre a curt termini, una miopia política que no preveu solucions a problemes esperats i que, quan aquests problemes es fan realitat, primer es mira cap una altra banda i després es prenen decisions que només són pedaços que retarden el problema i el fan més gros encara.

El problema no és només a l’estat espanyol, també ho pateixen a la resta d’Europa, malgrat que amb menys cruesa perquè des de fa temps ja hi estan treballant. El mal és que aquí no es busquen solucions a les particularitats del país, sinó que s’adopten de manera més o menys barroera les solucions que semblen funcionar a altres llocs amb característiques socioeconòmiques diferents.

Per una part tornen a recomanar els plans de pensions, amb l’afegitó de «per a qui se’ls pugui permetre», perquè ara no és com fa trenta o trenta-cinc anys, ara els sous son tant baixos que estalviar és un miracle. Els que vam poder constituir un pla de pensions a la sortida de la crisi dels vuitanta del segle passat i hem pogut mantenir un sou prou digne per poder viure i estalviar (a força de mantenir un lloc de treball a la mateixa empresa durant suficients anys) ja tenim aquesta feina feta. Si no passa res de nou que ho engegui tot a rodar.

Per l’altre, es parla, i ja s’ha fet en aquest país un primer pas, d’allargar l’edat de la jubilació. Sembla ser que no n’hi ha prou amb els dos anys que s’està imposant gradualment i ja es parla d’afegir-ne més.

Aquí si que cap de nosaltres hi pot prendre mesures de cap tipus. Haviem fet projectes pensant amb el seixanta-cinc anys i alguns ens pot afectar en questió d’uns mesos més, però a altres els allarga dos anys la vida laboral.

Els motius que volen justificar que allargant la vida laboral se soluciona en una gran part (no he sentit ningú que cregui que se soluciona del tot) el problema de les pensions son raonaments perversos en sí mateixos.

Quins son aquests raonaments? Bàsicament son tres:

– l’esperança de vida és cada cop més llarga i l’etapa de jubilació cada cop s’aproxima més a l’etapa laboral

– es necessita població que cotitzi i allargar la vida laboral és una manera d’assegurar cotitzacions

– les feines actuals no necessiten l’esforç físic d’abans i s’arriba als seixanta-cinc anys en millor estat per seguir treballant.

Penso sincerament que cap dels tres suporta la prova del cotó quan els portem a la vida laboral real, perquè en el mon laboral real aquestes premisses no s’acompleixen. No dic que siguin falses, sinó que el mon laboral (les empreses) no permeten que això sigui factible. No som en un mercat laboral perfecte que permeti allargar els terminis i que tot s’adapti automàticament a la nova situació.

Recordem que no hi ha cap llei que obligui ningú, excepte en els oficis durs i de perillositat manifesta (posem per exemple els miners), a jubilar-se a una edat determinada. El que sí que hi ha es la possibilitat de gaudir d’una pensió a partir dels seixanta-cinc anys, reduint-se la quantitat de la pensió si ens jubilem abans (entre els seixanta-un i els seixanta-cinc). Aleshores, si ningú ens posa una pistola al pit als seixanta-cinc anys, perquè la immensa majoria te la fita d’aquesta edat per jubilar-se? Perquè no segueix treballant la immensa majoria? No és una questió de ganduleria ni res semblant. Es que per la majoria ja ha arribat l’hora de deixar un mon laboral on les empreses, les que han d’oferir treball, t’expulsen del mercat. O, com a mínim, el missatge que envien constantment és aquest. I, si les empreses volen expulsar als treballadors encara que el govern vagi dient que no pot ser, qui guanya? Pregunta fàcil i resposta clara: les empreses.

En propers escrits procuraré desenvolupar perquè, al meu entendre, els tres raonaments son del tot teòrics i irreals i no seran la solució al problema sinó que, per acabar-ho d’adobar, provocaran un altre problema tant o més greu que el que volen solucionar (que és la base del títol d’aquest escrit): allargar l’edat de jubilació provocarà l’augment dels aturats de llarga durada d’edat avançada i, per tant, un problema d’empobriment dels futurs pensionistes.

Albert Castany.

Montgat, 20 de febrer de 2017.