Skip to content
 

Escòcia i Catalunya: dues realitats i dos entorns per un mateix procés.

Ahir, al TN-Vespre, es va poder veure les dues realitats de dos processos que en el fons són iguals, però que es produeixen en dos entorns diferents.

Van començar amb la notícia que el govern britànic i l’escocès havien signat l’acord que feia possible convocar un referèndum per la independència d’aquí a dos anys, a continuació la notícia era la roda de premsa on Dolores de Cospedal (dirigent del PP) deia que farien tot el que tinguessin a les seves mans per evitar un referèndum a Catalunya.

Els processos escocès i català són diferents, tots els processos, malgrat que tinguin la mateixa finalitat són diferents, perquè els pobles són diferents i l’entorn on conviuen (els estats dels quals formen part) també ho són.

Quan l’Àlex Salmond, primer ministre escocès, va fer la seva proposta per la independència d’Escòcia (que ell va anomenar “A national conversation”), a mitjans d’agost de 2007, la meva dona i jo érem de vacances precisament a Escòcia. Vaig escoltar la notícia a la BBC i, come l meu anglès és molt bàsic vaig pensar que ho havia entès malament, però quan van sortir els titulars a la part inferior de la pantalla vaig veure que ho havia entès correctament: Escòcia iniciava un procés per arribar a la independència. “Això allà hauria provocat proclames en favor de la sagrada unidad”, vaig pensar. Uns anys després s’ha confirmat el que jo pensava (tampoc cal ser un endevinaire per haver-ho pensat!).

El document comença amb una frase del polític conservador Charles Stewart Parnell (1846-1891) que diu: No man has a right to fix the boundary of the march of a nation; no man has a right to say to his country, “Thus far shalt thou go and no further” (Cap persona té el dret de fixar el límit del camí d’una nació; cap persona té el dret de dir al seu poble: “Has d’arribar fins aquí, i prou”).  Tota una lliçó de respecte i sentit democràtic.

Tornant a Barcelona, a l’avió ens van donar a escollir diaris britànics. Vaig agafar “The Times”, un exemplar que encara conservo i que fa pocs dies vaig fullejar. Tranquil·litat total entre els seus comentaristes i col·laboradors d’opinió, les cartes al director que parlen sobre el tema tenen una educació exquisida… això no ho hem vist aquí. Cap diari d’abast estatal editat a Madrid ha tingut el respecte i ha tractat la notícia amb la educació que ho feien els diaris anglesos (vull dir els que s’editen a Londres).

Però ahir les diferències es van fer patents en només uns minuts de Tele Notícies. Dues notícies que demostren la diferència entre un estat modern i respectuós i un estat que encara arrossega les maneres i el fons de dictadures recents i d’un esperit de conquesta propi de la Edat Mitjana.

Primera notícia: els governs britànic i escocès, després de negociar durant anys, havien signat un acord per transferir la competència de convocatòria de referèndums a l’autonomia escocesa. Amb aquest acord, el 2014 es farà un referèndum a Escòcia sobre l’autodeterminació. L’acord es va signar a Edimburg, fins on es va desplaçar el primer ministre britànic. Davant la satisfacció d’Àlex Salmond, el “Premier” britànic deia que a ell no li agradava la idea, però que si el poble escocès havia votat majoritària ment un partit que proposava un referèndum ell no s’hi podia oposar.

Segona notícia: el president de la Generalitat havia dit a un programa de TV3 que si el marc legal espanyol no permetia un referèndum mirarien de modificar-lo i, si no ho aconseguien i portaven la llei de consultes que el Parlament català està fent al Constitucional, aleshores apel·larien a instàncies internacionals. La resposta de la dirigent popular, Dolores de Cospedal, va ser dir que anar a instàncies internacionals era admetre que s’estava fent algo il·legal i que modificarien les lleis que calguessin, fins i tot el codi penal, per evitar un referèndum per l’autodeterminació a Catalunya.

Encara es pot comparar més coses. Per exemple que quan els diputats catalans al Congrés van proposar que es transferís a Catalunya la competència de convocar referèndums (tal com han fet els britànics) a l’empara de la mateixa Constitució espanyola que permet transferir matèries reservades a l’estat, tant el PP com el PSOE hi van votar en contra. El PSOE dient que el que cal no és consultar al poble, sinó recollir els seus anhels i fent polítiques que solucionin els problemes (ja m’explicaran com es fa això girant-se d’esquena a una demanda popular). El PP ho justificava tot dient que no hi ha una sobirania catalana sinó espanyola (és la “una, grande y libre” del franquisme).

Encara més: mentre aquí ens amenacen en expulsar-nos de la UE i vetar-nos l’accés (amb totes les desgràcies que això comporta per el nostre comerç i la nostra economia), el govern britànic ja ha dit que Escòcia seguirà a la UE.

Dues actituds, la demòcrata (britànica) i la dictatorial (espanyola) que conviuen dis de la Unió Europea. Quan sigui el moment Europa s’haurà de pronunciar i, malgrat que és un afer intern, la lògica diu que no es pot tenir dues opinions oposades sobre un mateix tema. Ens cal treballar per donar a conèixer aquestes dues actituds a Europa i a Catalunya (a la resta de l’estat espanyol es taparan les orelles com han fet sempre), cal fer veure a Europa i a la comunitat internacional que davant un mateix tema hi ha dos estats que tenen reaccions oposades. Hem de posar-nos les nacions avançades de part nostra. Tenim la sort de coincidir en el temps amb un procés similar en un país democràtic molt a prop geogràficament. Aprofitem-ho.

 

Nota: podeu consultar el document “A national conversation” en català a la mateixa veb del govern escocès clicant aquí.

Albert Castany.

Montgat, 16 d’octubre de 2012.