Skip to content
 

Impressions d’una campanya.

Ha estat una campanya atípica pel resultat més que previsible. Son unes eleccions molt importants, potser les més importants dels darrers temps. Sembla com si ningú hagués governat mai l’estat, com si tots els partits fossin de recent creació.

Abans d’acabar la campanya, gairebé a l’últim moment, deixo aquí unes quantes reflexions. L’ordre no és per importància sinó per tal com m’han vingut al cap, que cada un els ordeni segons el seu criteri.

1. Resultat previsible.
A hores d’ara totes les enquestes donen majoria absoluta al PP i pronostiquen una debacle del PSOE. CiU, enmig de tots dos a Catalunya, té l’objectiu de millorar resultats i ser la primera força. De moment els enquestes donen un empat tècnic a Catalunya entre CiU, PP i PSC.
Si la majoria és aclaparadora al Congrés dels Diputats, amb un PP que no li calgui el suport de ningú, la única esperança per CiU és guanyar a Catalunya. Només així podrem trucar a la porta de l’estat i demanar el que ens correspon. Només si podem dir que a Catalunya no han guanyat, podrem anar amb força a exigir el que ens pertoca.

2. La situació econòmica és greu.
Amb un PSOE incapaç de diagnosticar a temps la crisi (fins i tot la va negar), i per tant de posar-hi solució, i un PP que ha adoptat la tàctica de veure-les venir, de fer d’espectador de l’ensorrament de la economia del país, CiU ha optat per tornar a ser el partit amb sentit d’estat i de responsabilitat per votar a favor d’unes mesures que no agraden a ningú, però que si no s’haguessin adoptat ja faria temps que l’estat espanyol estaria intervingut.
Ens diuen de tot, però quan ha calgut posar el be de la comunitat per damunt de la tàctica electoral, només CiU ha estat a l’alçada.

3. Sembla que no han governat mai.
És curiós, però tant PP com PSOE tenen discursos de nouvinguts, de partits que no han estat mai al capdavant d’un govern. És cert que els dos caps de llista que opten a la presidència no han estat mai designats presidents de cap govern, però han estat ministres. Doncs els seu discurs és de qui no ha trepitjat mai un ministeri.
El PP, que té tots els números per governar, ha estat dues legislatures al govern, una amb majoria simple i l’altra amb majoria absoluta. Ja fa set anys d’això, però Rajoy ha estat ministre i no ens pot venir prometent miracles.
El PSOE està governant en aquests moments. El seu cap de llista va ser ministre fins fa poques setmanes. Aquest encara menys ens pot venir prometent tot allò que no ha fet ara que podia.
No sé què és pitjor, si un que promet allò que sap que no podrà fer o aquell que promet allò que no ha volgut fer mentre podia.
A Catalunya, la candidata socialista (i encara ministra del govern central) ens va dient què hem de fer quan ella tampoc ho va fer.
Però a casa nostra hi ha més partits que han tingut responsabilitats de govern fins fa menys d’un any i, després de deixar-nos el país gairebé en fallida, se’ns presenten com si mai haguessin entrat al Palau de la Generalitat. Donen lliçons com si ells no fossin els culpables d’una situació d’endeutament i manca de liquiditat que ofega les nostres finances.
Tot plegat un discurs que només poden articular els que tenen als ciutadans per curts de gambals. Amb una mica de vergonya no es dirien segons quines coses.

4. Vagues i protestes interessades.
Les retallades pressupostàries forçades pel govern central (no oblidem que és d’allí on va venir la ordre de contenir el dèficit i és d’allí d’on no venen els diners necessaris) han entrat en campanya. Metges i estudiants fent vaga, notícies de persones mortes que s’atribueixen a la manca d’assistència per causa de les retallades… Quan tot això passa la darrera setmana de campanya electoral, sona a tàctica política. hi ha hagut temps de sobres per fer vagues i s’ha esperat a la campanya electoral per trencar les negociacions. La mort d’una persona al mes de setembre es dona a conèixer el mes de novembre. Tot plegat massa sospitós. Cada cosa te el seu temps. És evident que ara té més ressó i fa més mal al partit que governa Catalunya.

5. La herència rebuda del tripartit.
Es presenten en campanya criticant els ajustos pressupostaris (les famoses retallades) com si ells no fossin responsables de la situació actual.
Només tres dades: van deixar un forat de 8.000 milions, l’endeutament fruit de la seva incompetència fa que cada dia la Generalitat hagi de pagar prop de 4 milions d’interessos i l’any 2012 aquesta xifra pujarà a 6 milions diaris, la pilota financera que han creat fa que el nostre govern estigui endeutat fins l’any 2110 (fins d’aquí a cent anys!!).
Algú amb un mínim de vergonya es posaria vermell i callaria. Ja no demano que es disculpin i admetin la seva incompetència, simplement que callin. No és admissible que, a sobre, ens diguin d’on no podem ajustar despeses. Que ens donin lliçons aquells que van suspendre l’examen de les urnes després d’haver buidat la caixa.
Aquests també es presenten com si arribessin de nou. Alguns candidats potser son nous, però els partits ja hi eren.

6. Votar al PP o al PSC és regalar vots al nacionalisme espanyol.
Com va dir la senadora Montserrat Candini, “els diputats del PSC es diluiran al Congrés com un terrós de sucre”. És cert, però no només ells, els del PP també. En no tenir grup parlamentari propi, i per la pròpia dinàmica d’aquests dos partits que no admeten opinions diferents, els diputats del PP i del PSC (integrats dins els grups parlamentaris socialista i popular) perden tota autonomia i voten el que el partit a nivell estatal els mana. Són vots regalats al nacionalisme espanyol que els utilitza en contra de Catalunya quan els convé.
Només els partits catalans, que no tenen les mans lligades, poden actuar segons el seu criteri. Només aquests partits tenen la llibertat d’oposar-se al nacionalisme espanyol.

7. Força per defensar un pacte fiscal per Catalunya.
Amb aquest panorama de crisi, un país al límit de la intervenció i una majoria absoluta previsible pel PP, amb quina força es pot anar a demanar un pacte fiscal que ens garanteixi prous recursos? Com podem demanar un pacte semblant al concert econòmic basc?
Això només serà possible si qui truca a la porta del govern espanyol pot presentar-se com a guanyador a Catalunya. Si CiU guanya aquestes eleccions podrà dir que a Catalunya hem votat per un pacte fiscal, si guanya el PSC i el PP queda segon no hi haurà res a fer. La força dels vots serà doble, per dir si som iguals o diferents de la resta de l’estat i per dir si volem un pacte fiscal o no. Aquí hi ha la gran importància d’aquestes eleccions i del resultat. poder aspirar a un tracte just en el terreny de dèficit fiscal depèn del resultat que obtingui CiU. Només ens val la victòria de CiU, no només en diputats, sinó també en vots.

 

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 18 de novembre de 2011.