Skip to content
 

Ens cal una mica de civisme.

Aquella frase que diu que la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l’altre, cal donar-li el sentit just. Aquells que creuen que la seva llibertat no acaba enlloc i que la dels altres no comença mai s’han d’adonar que estan equivocats, i se’ls ha de fer entendre com sigui que així no anem enlloc.

    

Vaig escriure això des de França. Hi ha de tot a tot arreu, però penso que hem de fixar-nos en el millor que veiem a fora per evitar el dolent que tenim a casa. Penso què és la única manera de millorar.

 Ciclistes.

Pels carrers veig gent amb bicicleta. També pels carrers peatonals. No fan esport, pel carrer no es fa esport amb bicicleta. Es traslladen. No corren, van al pas de la gent o una miqueta més. Quan hi ha aglomeració de vianants baixen de la bicicleta i caminen, quan el carrer s’aclareix, tornen a pujar a la bicicleta.

Aneu a la plaça Catalunya de Barcelona. Les voreres son amples, els ciclistes van ràpids, esquivant els vianants. No van per un costat, van pel mig, per on volen i poden. Entre mig de la gent. No veureu cap d’ells disminuir la marxa i molt menys baixar de la bicicleta.

Aneu a Montgat, al passeig que hi ha entre el turó del túnel del tren i el límit amb El Masnou. Està prohibit anar en bicicleta. La raó és molt senzilla: el passeig és molt estret (menys de cinc metres d’ample) i no hi cap un carril bici. Al principi hi havia senyals de prioritat pels vianants, però la convivència vianant-cilcista era impossible. Els ciclistes no respecten els senyals prou visibles de prohibició. Corren, són incapaços d’abaixar la marxa. Quan hi ha molta gent no baixen de la bicicleta sinó que toquen el timbre perquè els vianants s’apartin. No els diguis res, perquè se t’encaren amb mals modals. Ells tenen dret a circular-hi, “fan esport”. Els vianants no tenen cap dret malgrat tenir la llei a favor. Darrerament sembla que els posen multes, ells pregunten a la policia local el motiu de la multa i exigeixen que se’ls faciliti un pas alternatiu. Caminar no és cap esport? Si més no és un exercici aconsellable i saludable que no es pot practicar a aquesta zona de Montgat perquè els ciclistes, esportistes de cap de setmana, ho impedeixen. Jo ja fa un parell d’anys que procuro no anar-hi a caminar perquè no tinc ganes de barallar-me amb una colla d’incivics.

Gossos.

A prop d’on passem uns dies, a la estació d’esquí de Méribel, hi ha un llac que és l’inici del parc natural del Pla de Tueda. A l’estiu, les estacions d’esquí franceses són plenes de gent que hi ve a passar uns dies de tranquil·litat i també a fer senderisme i alta muntanya. Al voltant d’aquest llac hi ha camins, un d’ells és un camí botànic, on totes les espècies de plantes tenen el seu cartell amb el seu nom. Als dos extrems del camí un cartell indica que està prohibit entrar-hi amb gossos. No en sé els motius, potser és perquè l’animal no malmeti les plantes, el cas és que està prohibit. S’hi acosta una senyora amb un gos. El porta lligat. S’atura a la entrada i espera, als pocs moments surt el seu company. Ara hi entrarà ella i el seu company s’esperarà amb el gos. Els gossos van lligats, no n’he vist cap que vagi lliure, ni pels carrers del poble ni pels camins del voltant del llac, que és com un parc més del poble per la seva proximitat.

Aneu a qualsevol poble del nostre país. Tots els gossos van lligats? Ja no parlo dels camins de la muntanya, o dels jardins, parlo dels carrers. Jo en veig massa que van deslligats i l’amo amb la corretja a la mà.

Les normes es fan per complir-les. S’ha de partir de la base que quan un ajuntament fa una normativa és per algun motiu. El vianant, a tot el món civilitzat té preferència sobre ciclistes. Els gossos a tot arreu han d’anar lligats en espais públics.

Indignats.

A mi m’indignen aquestes coses. També sóc un indignat per aquests motius. Però tinc molt clar que no formo part d’aquest “moviment” que ha sorgit com un bolet fa uns mesos, perquè la seva actitud també m’indigna. Demanen llibertats i canviar un món que no els agrada. Però ho fan sense respectar la opinió de la resta de ciutadans que potser tampoc ens agrada com és. Jo no aniré a ocupar cap plaça pública, perquè és de tots. No construiré cap barraca dalt d’un arbre, perquè els humans ja fa milers d’anys que hem baixat dels arbres. No plantaré cap tenda de campanya damunt d’un jardí perquè no és un càmping, ni arrencaré cap planta per plantar-hi verdures, perquè tot té el seu lloc, i la plaça Catalunya ha de tenir un jardí, no un camp d’enciams. Jo em limitaré a queixar-me, a escriure sobre el que hi estic d’acord o en desacord, participaré en la política del mau país des de dins per canviar un món que no m’acaba d’agradar i una situació política que crec injusta amb el meu país, però amb respecte per les opinions dels altres. I sobre tot, el que tinc molt clar és que no segueixo consignes d’un grup de gent acampats a una cèntrica plaça madrilenya, jo tinc la meva personalitat i el meu idioma per expressar-la.

Ens cal respecte, ens cal acceptar que els altres també tenen drets. I qui no ho entengui se li haurà d’aplicar la norma amb les sancions que en ella s’hi estableixen.

 

Albert Castany Tresserras.

Méribel-Mottaret (La Savoia, França), 15 d’agost de 2011.

One Comment

  1. JOSEFA SAMPER LLORENS escrigué:

    Completament, d’accort Albert ..