Vol dir que hi ha algú a l’altra banda, Sr. Montilla?

Veig que el nostre president (encara que no l’he votat és el meu president perquè presideix el govern del meu país) segueix entestat en no plantar-se. El discurs de l’altre dia era una cortina de fum. Molt enfadat, molt parlar… però al dia següent ha corregut a donar un missatge de submissió total.

Diu que treballarà per refer el pacte estatutari i per reafirmar el pacte constitucional. Res que no sapiguem o que no intuíssim. Cap novetat. El que hagués estat sorprenent és que la part de la declaració institucional on donava un petit cop de puny sobre la taula hagués tingut una durada superior a aquell paràgraf. Perquè al paràgraf següent ja se’n desdeia. I al dia següent ja ha girat full.

Igual que els dos partits que remenen les cireres al centre de la península, que van girar full el mateix dia de la sentència. Per això li pregunto si creu que hi ha algú. Em refereixo a l’altra banda. Permeti’m que ho dubti.

Quan un truca per telèfon espera que li agafin la trucada. Però pot passar que no li agafin. I, qui truca no sap si és perquè no hi ha ningú o perquè no el volen atendre. Potser a vostè li agafaran la trucada. Tenint en compte que els que li han de respondre són més cínics que ningú i prometen el que sigui com aquell que res, no m’estranyaria que li responguessin. Al cap i a la fi, no perden res. Però vostè no aconseguirà res de res. Això també ho tinc molt clar. Perquè allà els importa un rave Catalunya, els drets dels catalans i els nostres sentiments. Ja es veu com han valorat la sentència uns i altres: en clau de victòria sobre l’adversari polític, cap d’ells ha posat Catalunya per davant dels interessos propis (cosa molt natural tractant-se de partits nacionalistes espanyols). I, cosa curiosa, tots dos han guanyat i l’altre ha perdut (també conclusió normal en dos partits amb dirigents com els que tenen). També he de dir que el senyor Iceta va fer una valoració en els mateixos termes que els del PSOE, faltaria més!

Li repeteixo que estic convençut que a l’altra banda no hi ha ningú. Com a mínim ningú creïble. Avui, als Matins d’en Cuni, els tertulians utilitzaven el símil del partit de tennis i deien que el contrincant se’n ha anat després de saber la sentència i que ens hem quedat sols jugant el partit. Es deia que, si volíem seguir jugant hauríem de construir un mur i jugar a fronton, així la pilota, si més no, tornaria. Penso que jugar a fronton tots sols és tant inútil com jugar a tennis sense ningú a l’altra banda de la xarxa. És com jugar al solitari tot el dia i acabar fent-se trampes un mateix.

El que més em dol és que, quan els de la capital del regne truquin a la plaça Sant Jaume sempre tindran resposta, perquè a l’amo se l’ha de tenir content, encara que l’amo et foti un gec d’hòsties de tant en tant per quedar be davant dels altres i no perdre vots. És la servitud de pertànyer a un partit sense perfil propi.

Amb la sentència i, sobre tot, amb la valoració que n’han fet els seus amics tancant la carpeta (allò que ells en diuen “dar carpetazo”) no cal ser gaire espavilat per entendre que el pacte estatutari queda com està (suposant que a això que queda se li pugui donar el nom de pacte) i que el pacte constitucional ja fa temps que és un malalt terminal en esperen que passi a millor vida per enterrar-lo sota una llosa el més pesada possible i sense cap inscripció.

Per altra banda, amb quatre dies que li queden per convocar eleccions, no creu que hauria de començar a considerar-se com a “interí” i no començar coses que ens poden fer fer el ridícul?

Pensi-hi.

Albert Castany.

Montgat, 30 de juny de 2010.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *