Skip to content
 

Massa crispació.

No és d’ara, ja fa temps que hi ha crispació a la política. No només entre els partits polítics, sinó entre els militants i simpatitzants. Cal rebaixar el clima i tranquil·litzar-nos tots plegats, perquè la crispació té conseqüències negatives.

          

El mal, penso jo, no és que entre polítics hi hagi una certa tensió, sinó que aquesta tensió es transmet als electors i, en molts casos, s’amplifica fins arribar a la intolerància i la violència verbal (si no va més lluny).

Perquè, no ho oblidem, els polítics viuen de la política i fan la seva feina amb més o menys convicció, utilitzen les armes que nosaltres posem al seu abast i, en alguns casos, s’extralimiten i porten la confrontació al terreny perillós de la crispació. Però nosaltres, els que votem o que potser tenim alguna funció dins del partit, però que ni ens hi dediquem professionalment ni vivim d’això, hem de saber que la crispació no és la nostra eina.

Fins fa poc la confrontació política tenia a casa nostra un matís diferenciat de l’estètica imperant a la resta de l’estat: hi havia una correcció i un respecte. Perquè les idees s’han de poder defensar amb respecte pels altres. Quan una idea és bona per la societat, es defensa sola, amb arguments, sense insults. Només recorre a l’insult i a la imposició aquell que té un ideal que no aconsegueix quallar dins la societat pel motiu que sigui.

Visiteu els fòrums que hi ha a internet, llegiu els comentaris que es publiquen a algunes notícies dels diaris. Per un que expliqui el seu parer educadament i amb raonaments, la resta ho fan amb insults i desqualificacions, amb prepotència.

Em fa certa pena veure com gent que no hi guanya res, fa la feina bruta d’uns polítics que s’hi guanyen la vida. És llastimós veure com gent que, potser de bona fe o per ignorància, es limiten a fer de lloros cridaners repetint consignes i comentaris intentant imposar-los a qui no pensa com ells a cop d’insult. S’han parat a pensar que no és aquest el camí de la convivència? En política no es tracta de vèncer, sinó de convèncer. Diuen que es cacen més mosques amb mel que a garrotades, i és cert, les dites populars sempre són certes. És clar que, amb qui no vol ser convençut, no cal perdre-hi el temps.

Ens cal respecte pels demés, però també predisposició per escoltar. Escoltar és tant difícil com respectar, perquè al cap i a la fi, escoltar és una manera de respectar, però comporta un “perill”: ens poden convèncer. I aquí potser està el problema, la por a ser convençuts, perquè això vol dir que hi ha el “perill” d’haver de reconèixer que estem equivocats, i això és molt fort, per alguns és insuperable.

I arribem al cap del camí. Si respectem i escoltem, podem descobrir que estem equivocats, i aleshores cal admetre-ho i rectificar. Si fins aquí el camí era difícil, ara es fa molt difícil. Saber admetre l’error i rectificar és la proba del nou d’una persona, i també d’un polític.

Però si un polític no admet l’error i té un exèrcit de gent que repeteix com un cor de lloros les seves consignes, quina necessitat té de rectificar? Aleshores arribem a dir blanc allà on ahir dèiem que era negre. Hem vist defensar solucions impossibles pel sol fet de desgastar a qui està al poder.

Als polítics els posem i els treiem els electors, i això no ho fem un cop cada quatre anys, això ho fem cada dia. No cal esperar a una campanya electoral i unes eleccions per jutjar un polític i posar-lo o treure’l. Cada dia la societat ha de jutjar a qui ens representa, per això tenim eines que la tecnologia ha posat al nostre abast. Utilitzar-es per repetir consignes i per barallar-nos entre nosaltres no serveixen més que per perpetuar idees que poden no ser-nos favorables.

Les darreres eleccions al Parlament vaig participar en la campanya 2.0 que CiU va fer per primera vegada al nostre país, va ser una campanya en positiu, difonent el programa i comentant notícies, a vegades també escrivint al meu bloc. Per damunt de tot va ser una campanya amb educació la qeu varem fer des de Cativistes, i me’n sento orgullós.

Des d’aleshores, amb les eleccions guanyades, assisteixo a una campanya de desprestigi i d’atac a tot el que fa CiU des del govern de Catalunya. Qui ha perdut no es resigna a acceptar la derrota. Aquest no és el camí. Quan es perden unes eleccions o quan el resultat no és l’esperat l’únic camí és l’autocrítica sincera i serena. Atacar indiscriminadament a qui ha guanyat clarament unes eleccions és el camí més fàcil per tornar-les a perdre. Vet aquí el resultat de les municipals que es van celebrar un mesos després i el possible resultat que les enquestes preveuen per les properes generals.

I que consti que a mi aquests resultats ja em van be, però el clima que s’ha creat ens hauria de fer pensar a tots plegats.

Ara que estem de vacances potser seria un bon moment per rebaixar tensió, si no ho saben fer alguns polítics, potser que ho facin els seus electors.

 

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 2 d’agost de 2011.