El català el matarem o el salvarem nosaltres.

Deixem de buscar enemics externs, la clau de la vida o mort d’una llengua la tenen els seus parlants. Mai havíem tingut tantes lleis i institucions favorables al català i mai l’havíem descuidat tant.

Deia Albert Sánchez Piñol ahir en el seu article a l’Ara titulat “Fi de la llengua catalana” que no creu que hi hagi “cap literatura que dediqui tants esforços a parlar de la seva pròpia extinció com la catalana”. Segurament és cert, i per aquí perdem les energies, en parlem molt de les possibilitats de supervivència del català, però fem poc per salvar-lo, potser es que pensem que parlant-ne s’esvaeixen els perills. Res més lluny, mentre perdem el temps amb elucubracions mentals l’idioma perd terreny.

Segueix el seu article parlant dels mbuti, un poble africa que no te llengua pròpia, arriba a la conclusió que és perquè no els cal, perquè ja són diferents dels altres pobles africans per altres motius, i acaba concloent que si els catalans volem parlar català és per diferenciar-nos dels espanyols. Deu tenir el seu punt de raó, imagino que es basa en la seva experiència personal o del seu entorn.

Jo no combrego amb aquesta afirmació. Em baso en la meva experiència personal i amb el meu entorn. Jo no vull parlar català per diferenciar-me d’un espanyol. No em cal parlar un idioma diferent per diferenciar-me d’ells perquè ja ho soc de diferent, no físicament però si en el meu pensament i comportament. Jo penso i em comporto diferent d’un espanyol. No és ara el moment d’explicar-ho, però els catalans sempre hem tingut un comportament diferent dels espanyols, la història ho demostra. Jo parlo català perquè és l’idioma de la meva família. El català forma part de la herència cultural que m’han transmès els meus pares, una herència que tots els pares transmeten als seus fills i que aquests, normalment, guarden. A la meva família no hi ha cap castellanoparlant, i això ni és bo ni és dolent, simplement és una realitat, per tant jo parlo un idioma que la meva família ha fet seu i ha conservat en temps difícils. Perquè això no s’ha d’oblidar, no fa tants anys que el català estava prohibit i, malgrat tot no va desaparèixer gràcies als catalans que el van seguir parlant.

I és aquí on vull arribar. Si durant la dictadura, sense ensenyament a les escoles, bandejat de l’administració pública, sense mitjans de comunicació en català, sense visibilitat als carrers i espais públics, relegat a l’àmbit familiar i poc més, no va desaparèixer, ¿perquè ha de desaparèixer en plena democràcia, amb institucions, mitjans de comunicació i presencia quotidiana als espais públics? Van ser els parlants els que van evitar que l’idioma desaparegués. Estem fent el mateix ara? Jo crec que no.

Durant la transició hi va haver tot un moviment social que va reclamar per el català l’espai que li corresponia, i ho va aconseguir. Va costar, però es va aconseguir. Els enemics externs (poseu-lis el nom que vulgueu) van fer marxa enrere, però aviat van veure que era qüestió de perdre una batalla per guanyar la guerra, un simple moviment tàctic per esperar temps propicis que no van trigar en arribar. I des d’aleshores el català retrocedeix. Els catalans, cofois amb l’espai aconseguit varem relaxar-nos i varem començar a perdre terreny. La reacció no va ser fer autocrítica sinó buscar l’enemic extern, sense adonar-nos que l’enemic més perillós érem nosaltres mateixos. I encara avui no hem canviat el xip.

Qui es queixa quan li envien documentació exclusivament en castellà? O quan la caixera del supermercat ens respon sistemàticament en castellà per més que nosaltres li parlem en català? Ens preguntem si als espanyols els respon en català? Quants productes etiquetats en català consumim? En quin idioma està escrita la premsa que llegim? I la televisió? Quan hem d’escollir idioma tenim preferència pel català o, com som bilingues, ens és indiferent escollir un o l’altre?

Perquè aquest és un altre tema, el del bilingüisme. Tenim clar el que significa ser bilingüe? Bilingüe és aquella persona que té dos idiomes propis. Qui ha aprés català a casa seva i castellà a l’escola és bilingüe? Perquè, si és així, quan una persona aprèn castellà, anglès i francès deu ser quatrilingüe, oi? Perdoneu però no penso així. Jo conec diferents idiomes i cada un a diferent nivell, jo soc poliglota. Per la meva vivència personal soc unilingüe (català) i parlo diferents idiomes que he aprés a l’escola, d’entre ells el castellà és el que parlo millor perquè el practico cada dia. D’aquí a ser bilingüe n’hi va un tros.

Tornant a l’article d’en Sànchez Piñol, acaba dient que “no moriran els últims individus que parlin català, sinó que el català morirà lentament dins de cada individu”. Hi estic d’acord, ell ho il·lustra dient que “un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït”, no cal dir que també hi estic d’acord, fa pocs dies raonava això mateix al meu escrit “Abans, si et feia mal el “tubillu” s’havia d’anar a cal metge. Ara, si et fa mal el turmell “es té que anar” al metge.

Però no crec, com ell, que tot això s’arreglaria amb més poder polític. Més poder polític ajudaria, però sempre i quan els catalans estiguéssim disposats a fer valdre la nostra llengua. No serveix de res una llei de política lingüística si no som capaços de reclamar el seu compliment. Ni serviria de res tot un cos legal si renunciem a exigir els nsotres drets.

Repeteixo una vegada més: si va sobreviure a una dictadura va ser perquè els parlants van voler, si no sobreviu a una democràcia serà perquè els parlants no volem. O és que algú està convençut que l’enemic extern és més fort en una democràcia que en una dictadura? No serà que la culpa és nostra?

El català depèn només de nosaltres, n’estic convençut.

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 17 de juliol de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *