Skip to content
 

Exportem una televisió bilingüe?

Ahir es va signar un acord entre els governs català i andorrà i uns quants municipis de les comarques pirinenques mitjançant el qual els canals de Televisió de Catalunya es podran veure a Andorra i els de la televisió andorrana a aquells municipis pirinencs. La notícia no acaba aquí i, sembla ser, que properament es farà el mateix amb les comarques de l’anomenada Catalunya Nord.

Em sembla correcte i necessari, al cap i a la fi, és lògic que unes televisions que parlen el mateix idioma es puguin veure en territoris on aquest idioma és el propi.

La meva reflexió és la que dona títol a aquest escrit. La nostra televisió és monolingüe o bilingüe?

Si mirem la programació veiem que tot està pensat i fet en llengua catalana, per tant podem dir que és monolingüe.

Però, i si mirem els continguts? I la publicitat?

En quant als continguts, qui intervé als programes parla l’idioma que vol. Fixeu-vos en el públic de programes fets en directe, com Banda Ampla, per exemple. Gent que porten anys aquí i s’expressen en castellà amb tota “normalitat”. Ho poso entre cometes perquè per a mi això no és un comportament normal. Amb tots els meus respectes, penso que parlar a través d’una televisió catalana en idioma castellà és una falta de respecte total. Qui intervé hauria de pensar que qui mira la Televisió de Catalunya és perquè vol escoltar-la en català. El mateix passa quan al Tele Notícies demanen la opinió d’algun ciutadà pel carrer. Són exemples que, si fem memòria, als inicis no succeïen. Amb el temps s’ha passat d’un monolingüisme total a un bilingüisme que posa sobre la taula aquella teoria utilitzada sempre pels nacionalistes espanyols: les institucions i mitjans públics s’entesten en utilitzar un idioma que la meitat de la població no sent com a seu. Aquestes intervencions a la televisió pública catalana “certifiquen” que l’idioma de la televisió no sempre és el de la ciutadania.

En quant a la publicitat el bilingüisme és molt més evident. Quants anuncis es fan en castellà? Molts. Fins i tot marques que abans s’anunciaven en català ara ho fan en castellà. Fixeu-vos en el cas d’una marca de iogurts que anuncia la coreògrafa Cocó Comín. Aquest anunci es va comença a emetre en català i ara s’emet en castellà. La tàctica és perversa. Fa temps que veiem l’anunci, ja ens és familiar. Però, quanta gent s’ha adonat que s’ha canviat l’idioma? És com si sempre l’haguéssim vist en castellà, però com al principi era en català no ens sobta veure’l en castellà. És una manera d’entrar en un idioma sense que la gent s’adoni. No ha fet el mateix una coneguda marca de detergents que sempre ho ha fet en castellà. Són dos exemples de com s’introdueix el castellà: un per insistència i l’altre de manera subtil.

I ara ve la pregunta del milió. A Andorra molta gent coneix el castellà però, i a les comarques nord-catalanes?

Vull dir que quan a Andorra vegin un anunci en castellà molta gent el podrà entendre, però quan el vegin a l’altra banda del Pirineu, a la majoria de la gent li sonarà a xinès. Potser aleshores serà una bona ocasió per dir-li’s als anunciants que una part de la audiència no entén l’idioma de l’imperi! Potser d’aquesta manera els ciutadans d’aquesta part de Catalunya podrem veure una televisió cent per cent catalana. I això també va pels que parlen castellà als programes de participació. O si no, estarem exportant una televisió bilingüe que no entendran part del seu públic potencial.

Albert Castany.

Montgat, 26 de juny de 2010.