Srebrenica, 16è aniversari.

Avui és l’aniversari de la massacre d’Srebrenica, la matança de musulmans per part de milícies sèrbies al cor d’Europa a finals del segle XX. Sense les probes visuals fetes pels mateixos assassins mai hauríem cregut que hagués estat possible aquella massacre.

Avui, el principal responsable, qui comandava directament les milícies, és davant la justícia internacional, intentant escapolir-se d’una sentència condemnatòria mitjançant una actitud altiva i desafiant el tribunal. Al petit poble bosnià, les dones enterren cada any en un dia com avui els seus morts que han estat identificats.

Les milícies sèrbies van assassinar tots els homes i joves en edat d’anar a la guerra (més de 8000 i van deixar un poble més habitat per dones i infants. Els morts van ser enterrats en foses comunes i, quan la guerra s’acabava, les restes van ser desenterrades i repartides per altres fosses per evitar la identificació. Van quedar documents gràfics (fotos i vídeos) d’aquella matança fets pels mateixos assassins, en un darrer acte de barbàrie, filmar els assassinats per vanagloriar-se d’un acte inhumà.

Les restes es van desenterrar i guardar per la seva identificació mitjançant probes d’ADN. Cada any, el dia de l’aniversari del genocidi, s’enterren les restes que han estat identificades. De moment se n’han identificat més de 5000.

Ahir sortia per la televisió una dona que deia que cada any enterra algun familiar seu, el pare, l’espòs, el sogre de la seva filla. És com un malson que serveix per tancar lentament les ferides d’una guerra fratricida. No son restes de cossos sencers, una altre dona deia que li havien entregat uns petits ossos del seu fill.

Al llarg de la història s’han perpetrat moltes matances com aquesta o pitjors, però d’aquesta en tenim probes, gairebé els assassins es van preocupar que el mon s’assabentes del que havien fet amt tots els detalls, potser per això aquesta fa més mal a les consciències dels estats europeus. Aquell poble era sota la protecció de l’ONU.

Ens ha de fer reflexionar el fet que a finals del segle XX es pogués produir un fet com aquell, però també ens ha de fer reflexionar que durant el segle passat Europa, i altres parts del món però Europa ens és molt propera, es produïssin matances sistemàtiques aprofitant guerres. Em venen al cap els camps d’extermini nazis i les foses comunes del franquisme. Fa pocs anys vaig anar al camp de Mauthausen; no hi vaig entrar, veient les muralles en una tarde plujosa d’agost en vaig tenir prou per imaginar-me l’horror del que havia passat allí dins. Un passeig pels monuments que hi ha a l’exterior ja et fa pensar que la humanitat és molt bèstia quan s’ho proposa.

Peró tant Srebrenica com els camps d’extermini nazis s’han conegut amb detall per l’únic motiu que els seus impulsors i ideòlegs van perdre les respectives guerres. No va passar el mateix a Espanya. Aquí els vencedors van tenir cura de no desvetllar res. A la mort del dictador la transició va acabar de fer la feina i ara, setanta anys després, son pocs els testimonis d’aquella brutalitat que poden explicar-ho. Aquí hem perdut una part de la memòria i no s’ha pogut fer justícia ni se’n farà. Per això Srebrenica som tots, perquè tots més o menys tenim un Srebrenica proper. Cal tancar les ferides de manera definitiva, a Bòsnia ho estan fent, els alemanys ho van fer, aquí cal fer-ho i per aconseguir-ho cal no oblidar. No hi haurà reconciliació real sense el record. Tot futur basat en l’oblit implica ferides tancades en fals que en qualsevol moment es poden tornar a reobrir, si no amb violència sí amb rancúnia i malfiances.

 

Albert Castany Tresserras.

 

Montgat, 11 de juliol de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *