El 31-07-2011, l’Avui desapareix com a capçalera independent

Segons l’ACN en una noticia feta pública ahir dia 7 a dos quarts de quatre de la tarda, l’Avui i El Punt es “fusionen” i la capçalera resultant serà “El Punt Avui”. La notícia ja circula per internet en diversos webs de notícies. A hores d’ara, les cinc de la tarda de l’endemà encara no ho he sabut trobar al web del diari Avui.

Que voleu que us digui, em vaig creure el que van dir els propietaris d’El Punt quan van comprar el 100% del diari Avui, en el sentit que mantindrien les dues capçaleres. No van trigar en fer desaparèixer la secció d’esports i endinyar-nos el diari “El 9 nou” dins l’edició de l’Avui. Després van venir acomiadaments i, finalment , van anar abandonant el diari els principals col·laboradors d’opinió.

Primer número del diaru Avui el 23 d'abril de 1976

Portada del primer número del diaru Avui el 23 d'abril de 1976.

El diari va perdre qualitat en continguts, però no només això, la qualitat de redacció ha caigut en picat. Jo sóc dels que vaig aprendre a escriure en català llegint l’Avui, quan tenia una qualitat exquisida en la redacció i utilització de mots i frases fetes genuïnament catalanes. Ja sé que la meva escriptura no és tant perfecte, però avui no hauria après a escriure’l igual. Hi llegeixo expressions castellanes traduïdes al català, errors de sintaxi i una qualitat de redacció bastant pobre. Perquè he seguit llegint-lo? Sincerament creia que milloraria, però no ha estat així.

Darrerament, per la poca qualitat i pel fet que els seus millors col·laboradors hagin marxat, m’he plantejat no renovar la subscripció al seu venciment, al mes d’octubre. Però em feia cosa, em sabia greu abandonar el diari, i això que només fa tres anys que en soc subscriptor però es que abans ja el llegia els caps de setmana assíduament des del seu primer número.

M’ho han posat fàcil, amb la fusió de capçaleres per mi l’Avui mor. El diari resultant no serà l’Avui, per tant ja no cal que em plantegi no renovar, es que per a mi ja no hi ha diari.

Anunci per promocionar l'Avui als seus inicis.

35 anys d’existència, només. Poc temps pel primer diari en català aparegut després de la dictadura. Penso que aquesta capçalera es mereixia molt més que això i un final més digne.

L’Avui l’hem mort entre tots, els que no l’hem comprat tant com voldríem i els que han comprat la empresa per tancar-la.

No puc seguir subscrit a un diari que no manté la seva promesa, tal com van dir els seus editors, de mantenir la capçalera viva i independent d’El Punt. No puc continuar la meva subscripció per llegir un diari (El Punt) que mai m’ha agradat. Jo volia llegir l’Avui. Si hagués volgut subscriure’m a El Punt ho hauria fet, però jo em vaig subscriure a l’Avui. Per tant, el dia 31 d’aquest mes diré adéu a l’Avui i guardaré el darrer exemplar junt amb el primer, que conservo des de fa 35 anys. L’inici i el final, la il·lusió i el desencís.

Ja des de que va sortir el nou diari Ara, el compro els diumenges, potser serà qüestió de subscriure’m-hi i recuperar els vells col·laboradors i columnistes que van deixar l’Avui per fundar un nou diari més modern i present a les noves tecnologies.

La notícia l’he llegit a l’ACN, i ara ja la veig a diversos webs de notícies, però encara ara no l’he sabut trobar al web de l’Avui. Aquest matí he trucat al diari per conformar-ho i m’han dit que ha estat una filtració i que es farà públic el dilluns. No ho entenc. Davant d’una filtració s’hauria d’haver actuat amb rapidesa i agilitat publicant una nota al web del diari. No sé què pensar d’aquest silenci, però no el veig normal. M’han dit que als subscriptors ens enviaran una carta la propera setmana, al pas que va el correu a Montgat espero rebre-la abans de Nadal. Sigui com sigui espero que em donin la possibilitat de recuperar la part proporcional de la subscripció d’aquest any (tot un trimestre).

Per cert, la vida té coincidències que són curioses. A la portada d’aquell primer número del 23 d’abril de 1976, la editorial es titulava “trenta-set anys després” i parlava dels trenta-set anys que aquest país no havia tingut un diari en català. Doncs be, al cap de trenta-sis anys (un menys) desapareix.

Albert Castany.

Montgat, 8 de juliol de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *