La credibilitat de l’independentisme escocès.

L’agost de 2007, el govern escocès va publicar el document “A National Conversation”, on es parlava de la independència d’Escòcia. El primer ministre Alex Salmond no va complir la promesa electoral de convocar el referèndum però ara, quatre anys més tard ha aconseguit majoria absoluta al parlament i assegura que durant la legislatura (que és de cinc anys) el convocarà.

Jo era a Escòcia de vacances aquell agost de 2007. Quan a les televisions va sortir la notícia la varen tractar amb total naturalitat. En declaracions i entrevistes, tant a la televisió com als diaris, es tractava el tema com si parlessin d’un tema que no afectes cap part essencial del país. Les reaccions dels polítics i membres del govern de Londres eren respectuoses i mesurades. Vaig pensar que a casa nostra això no seria així, que s’obriria la caixa dels trons si el president de la Generalitat tingués la gosadia de fer públic un document com aquell. Posteriorment la realitat m’ha donat la raó. Sense necessitat de publicar cap document com aquell a casa nostra hi ha hagut situacions més crispades que la que m’hauria imaginat.

El document “A National Conversation”, que es pot consultar a l’enllaç (http://www.scotland.gov.uk/Publications/2007/08/13103747/0) del web del govern escocès, comença amb una frase del polític conservador Charles Stewart Parnell (1846-1891) que diu el seguent: No man has a right to fix the boundary of the march of a nation; no man has a right to say to his country, “Thus far shalt thou go and no further”.

Molts polítics espanyols que s’auto-anomenen demòcrates, constitucionalistes i que parlen de l’estat de dret sense parar haurien d’interioritzar aquesta frase que, traduïda diu més o menys: Cap home té el dret de fixar el límit del camí d’una nació, cap home té dret a dir al seu país, “Fins aquí has d’anar i no més lluny”.

D’això fa quatre anys. El primer ministre escocès no va convocar el referèndum que havia promés al seu poble. Ni tenia majoria al parlament escocès per aprovar el decret de convocatòria ni tenia suficient suport del poble escocès per guanyar-lo. Però durant quatre anys ha governat el seu país amb la mirada podada a l’horitzó de la independència. Al document inicial es proposava un referèndum amb més d’una pregunta. Als electors se’ls preguntaria si volien més autonomia i si volien posar límit a aquesta autonomia, una manera de preguntar si volien ser independents o no de manera indirecta.

Ara, quatre anys més tard, la feina ha donat el seu fruit i l’SNP ha obtingut majoria absoluta a les darreres eleccions. Alex Salmond, després de saber aquests bons resultats, va donar una altre lliçó de maduresa política dient que se sentia avalat pel poble per fer el referèndum durant la legislatura, però no ara mateix perquè, segons ha dit, el vol convocar per guanyar-lo.

Aquesta és una actuació responsable d’un polític que és capaç de no complir la seva principal promesa o de no fer-ho l’endemà mateix perquè sap esperar el moment adequat. Alex Salmond sap de sobres que malgrat tenir majoria absoluta, els partidaris de la independència a Escòcia només són el 30%, la qual cosa vol dir que molts dels seus votants no són independentistes, però que l’han votat perquè és un polític responsable. Aquest és el repte que té Salmond, convocar un referèndum quan vegi que té possibilitats, per tant s’ha de guanyar una part del seu propi electorat per la causa independentista.

El president escocès podria haver presentat la passada legislatura, el projecte de llei de convocatòria del referèndum al parlament, malgrat saber que no el podria aprovar, tot dient que era una promesa electoral i que així es retrataven la resta de partits. Podria estar parlant ara de fer-ho el dia següent de la seva investidura, perquè tindria la votació assegurada al parlament, però sap que perdria el referèndum. També podria dir que es poden fer tants referèndums com es vulguin, com han fet els quebequesos. Però el líder independentista escocès actua d’una altra manera, ell vol convocar-lo per guanyar-lo. Com crec que s’ha de fer. Com haurem de fer aquí algun dia, convocar-lo per guanyar-lo.

L’exemple quebequès no ens serveix. A algú li va servir per guanyar vots aquí, però a Catalunya no li serveix l’exemple d’un país que convoca referèndums cada dos per tres i els perd, perquè al final, com a passat al Quebec, els nacionalistes quebequesos han patit una de les derrotes més severes de la seva història i durant un temps ja no es tornarà a parlar d’independència a la província canadenca. Això és el que s’aconsegueix cansant la gent amb referèndums perduts abans de convocar.

L’exemple, en quant a actuació, dels nacionalistes escocesos és el que ens serveix.

Per acabar una dada que ens ha de fer pensar i que hauria de fer pensar molt als polítics espanyols, perquè els situa a la prehistòria de la democràcia europea. El primer ministre britànic ha fet unes declaracions dient que si els escocesos convoquen un referèndum, ell farà campanya a favor del “no”. El dia que els polítics espanyols siguin capaços de respondre així a una proposta independentista catalana o basca potser podrem dir que hi ha democràcia a Espanya. De moment els dos partits nacionalistes espanyols malden per il·legalitzar partits que no defense la unitat espanyola. Hi ha diferència!!

Albert Castany.

Montgat, 8 de maig de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *