Futbol i política, la mateixa tàctica.

Arran dels partits del Barça amb el Madrid dels darreres dies hem pogut veure que hi ha hagut un canvi substancial en els papers d’ambdós clubs, com també hi ha hagut un canvi en la política i en tots dos casos ha estat en el mateix sentit.

Fins fa pocs anys qui es queixava dels arbitratges tradicionalment hostils era el Barça. El Barça no guanyava títols pels errors arbitrals, perdia partits contra el Madrid per penaltys inexistents o gols anul·lats. El Barça i els culers han passat anys queixant-se dels arbitratges. Més es queixaven els aficionats que el club en sí, perquè el club ha de mantenir una certa forma en les relacions amb els altres, però el soci i l’aficionat no està lligat a aquestes normes de comportament.

En política passava el mateix. Qui s’ha queixat durant els anys de dictadura i de democràcia ha estat Catalunya, la societat civil quan podia i la Generalitat quan ha estat restablerta. Els diners i les competències han estat els temes de queixa constant de Catalunya envers Espanya.

Ara les coses han canviat, ara les queixes venen de l’altra banda. El món al revés, com deia un. El Madrid es queixa dels arbitratges i fins i tot dels organismes esportius estatals i internacionals, sense complexes, amb veu ferma, amb el suport de tot l’aparell mediàtic de la capital del regne. Sense embuts, amb paraules clares i dient noms.

També hi ha hagut un tomb en la política. Els espanyols es queixen que els volem prendre els “seus” diners, que volem empobrir l’estat. Podem llegir que no ens pensen pagar el que ens deuen i que no volen avançar-nos el que ens pertoca perquè qui mana són ells i nosaltres el que hem de fer és retallar despeses i apujar impostos.

Però hi ha una diferència entre les dues etapes, la mateixa en futbol que en política. Mentre els catalans o el Barça es queixaven en veu baixa, amb un sentit d’inferioritat, ells ho fan amb veu alta, amb sentit de superioritat. Perquè malgrat el que podem pensar, qui té la paella pel mànec són ells, i si es queixen es només per fer córrer una cortina que tapi els problemes reals, ja sigui de la economia espanyola o del sistema de joc del Madrid. És una simple tàctica de marejar la perdiu.

També hi ha una altra diferència, i és l’abast de la notícia. Els partits de futbol els ha vist mig món i la premsa esportiva internacional ha aplaudit el joc del Barça i no ha donat cap crèdit a les queixes madridistes. En aquest sentit, el victimisme del Madrid és de pur consum intern. En canvi en el tema polític les notícies catalanes no surten de l’estat (a no ser que es faci una manifestació com la de la sentència de l’Estatut) i això fa que tot sigui pel consum intern i la premsa internacional publiqui notícies passades pel sedàs de la capital.

Per tant, el que hem d’aconseguir és que les notícies de les reivindicacions catalanes surtin a l’exterior directament. L’exemple del futbol és prou evident.

Albert Castany.

Montgat, 4 de maig de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *