La muntanya.

Una de les meves aficions. M’ha ensenyat una manera diferent de veure la vida i m’ha ofert experiències meravelloses. És una droga que podríem qualificar de bona i aconsellable.

Vaig fer muntanya durant una molt curta època de la meva joventut, uns quatre anys, a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat. Sembla molt llunyà, dient-ho així, però “només” fa 35 anys. Aleshores no s’havia inventat la fotografia digital, les fotos es feien normalment en blanc i negre (el color era car) i el vídeo s’estava acabant de perfeccionar (parlo del vídeo analògic, evidentment). No tothom tenia cotxe, i la Renfe anava amb un peu descalç i a l’altre una espardenya foradada, ni sabies quan sorties ni molt menys quan arribaves. Tota una altre època, i “només” fa 35 anys!

Vall d'Ordesa (Osca), Setmana Santa 1977. Pujant al Monte Perdido (3.355 m).

Vall d'Ordesa (Osca), Setmana Santa 1977. Pujant al Monte Perdido (3.355 m).

Uns quants amics que acabàvem el batxillerat d’aquella època vàrem pensar en fer muntanya, uns es varen dedicar a fer espeleologia i d’altres a la muntanya pròpiament dita. La meva intenció era fer espeleologia però els meus pares m’ho varen treure del cap, i els estic agraït, crec que m’ho vaig passar millor, sense voler menysprear la “espèleo”. Tots ens varem feer socis del Club Excursionista Pirenaic, que aleshores tenia la seu en un pis del Portal de l’Àngel de Barcelona.

Fèiem alta muntanya (sortides al Pirineu) i també baixa muntanya (Montseny, Sant Llorenç, Montserrat). En fi, tot el que se’ns posava a l’abast i es podia fer en tren, perquè cap de nosaltres tenia cotxe, i només podíem anar allà on ens portava el transport públic o alguna excursió en autocar organitzada per algun club excursionista. Amb tot això, Núria als Pirineus i el Turó de l’Home al Montseny, varen ser les nostres destinacions preferides.

La muntanya, igual que l’astronomia (l’altre afició meva) m’ha ensenyat a veure les coses de diferent manera. La muntanya t’ensenya a conèixer-te millor i a tenir un sistema de mesures diferent de tu i del que t’envolta. És molt fàcil d’entendre quan has el cim més alt d’una determinada zona. Agafem el Puigmal, per exemple. Ets dalt del cim, a 2913 metres, i al teu voltant la resta de muntanyes són més baixes, potser per poc, però tu ets al damunt de la més alta i la resta està per sota teu. Tot el que veus és als teus peus. Algú pot pensar que això et fa sentir superior. Doncs no. Qui se senti superior veient un mar de muntanyes als seus peus no ha entès res de res. Veure aquest espectacle t’ha de fer sentir petit. Com quan ets als peus d’una gran muntanya, però encara més. Perquè aleshores t’adones que no ets ningú, que la natura és immensa en comparació a tu. T’adones que ets un gra de sorra en una immensa platja. Però també et fa sentir immensament be, perquè petit com ets, has aconseguit pujar la muntanya per veure aquest espectacle. T’has superat a tu mateix, has mesurat les teves forces i, sempre seguint i respectant les elementals normes de la natura, has aconseguit arribar a dalt de tot. La muntanya et permet arribar a dalt si respectes les seves normes. Una vegada vaig llegir que a algú li havien preguntat “com és que t’agrada pujar muntanyes?”, la resposta va ser que “a mi el que m’agrada és baixar-les, però primer les he de pujar”. Sembla una bajanada, no? Doncs a tots els muntanyencs ens agrada baixar les muntanyes, el que ens agrada és arribar a baix. Malament si no la baixes! M’enteneu?

Setmana Santa 1976 a Andorra. Pic de Tristaina (2.879 m d'alçada) des d'els Estanys de Tristaina.

Setmana Santa 1976 a Andorra. Pic de Tristaina (2.879 m d'alçada) des d'els Estanys de Tristaina.

Sempre he dit que la muntanya és com una droga, una droga bona. El perquè és bona ja ho he explicat. Perquè és una droga? Perquè se’t posa dins i la vius, i acabes una excursió i ja en vols una altra. La muntanya ho té això. La pitjor experiència que vaig viure va ser al Monte Perdido. Varem anar amb un autocar organitzat pel Centre Excursionista Àligues. La pujada fins el refugi de Goriz ja va ser llarga i cansada, era Setmana Santa i tot estava nevat. Un cop allí varem haver de dormir al refugi vell, en pèssimes condicions, perquè el refugi nou era ple. La primera nit una tormenta va arrencar totes les tendes que hi havia plantades al voltant del refugi. L’endemà unes condicions climàtiques molt adverses van fer que anéssim al refugi nou. Aquella nit vaig dormir al damunt d’una taula, amb les cames penjant perquè el refugi era ple de gom a gom. El tercer dia ens va sorprendre un sol magnífic, aquests canvis no son estranys a la muntanya. Varem iniciar l’ascensió però jo vaig haver d’abandonar als 3000 metres d’alçada aproximadament. Sempre ha estat el meu sostre, mai he passat dels 3000 metres, és la meva limitació. Imagino que el fet d’haver dormit malament i el cansament també varen influir. Ja al refugi varem saber la notícia que hi havia hagut un accident i havia mort un muntanyenc. Això sempre és un cop dur, ves a saber si vares dormir al seu costat la nit anterior o vares compartir taula. Al dia següent tocava baixar cap la vall, varem dormir en una cabana de pastors plena a vessar. Jo vaig dormir dins del sac, assegut, sense poder estirar les cames i al costat de l’obertura de la porta. L’endemà, amb molta boira varem acabar de baixar fins l’entrada de la Vall d’Ordesa. Tot això sembla de pel·lícula, però és real. Us ho imagineu? Doncs quan pujàvem a l’autocar que ens havia de tornar a Barcelona ja estàvem pensant com ho faríem la propera vegada i com ho havíem d’enfocar. Masoquistes? No. Simplement que la muntanya “tira”.

Competeixes contra tu mateix, la muntanya només posa les normes, si les segueixes i el teu cos aguanta tens possibilitats d’èxit. Si el teu cos no aguanta, retira’t. Però mai deixis de complir les normes que la muntanya t’imposa. La victòria no consisteix en arribar a dalt, sinó en arribar a baix, tant és que no hagis fet el cim.

I això no solament passa a l’alta muntanya, tot això pot passar al turó més proper. Pugeu al Tagamanent i aneu a seure una estona a les pedres planes que hi ha a la part nord. Veureu tota la comarca, els pobles, els turons característics de la Plana de Vic. I, si hi ha poca gent, podreu gaudir del silenci i escoltar els lleus sorolls del vent o els cants d’algun ocell. Admireu les vistes.

Ara jo no faig muntanya com abans, ara faig caminades i pujo petits turons. És una altre manera de gaudir de la muntanya. Cada època te la seva manera de gaudir de la natura. Malgrat tot m’agrada conèixer les experiències d’altre gent que encara fa muntanya. Em recorda altres temps.

Albert Castany.

Montgat, 20 d’abril de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *