Sortu, la oportunitat perduda.

Crec sincerament que la legalització i posterior presentació d’una candidatura “abertzale” a les municipals del País Basc hauria estat una bona notícia, deixant a part dels resultats que hauria pogut tenir.

Ja només per principi democràtic hauria estat bo que els votants abertzales tinguessin una opció a la qual votar. Perquè tota opció mereix la oportunitat de poder participar en el joc democràtic de les eleccions i poder posar les seves idees a judici de la ciutadania. En democràcia és la ciutadania qui jutja i qui premia o condemna una opció política, mentre que en una dictadura és la justícia (si es pot anomenar així als tribunals en un estat no democràtic) qui decideix, en nom del poble, la conveniència o no que aquest tingui una determinada opció a l’hora d’escollir.

Ha estat el Tribunal Suprem qui ha dictaminat que Sortu és continuació de Batasuna i que, per tant, no pot ser legalitzat. No ha tingut en compte que les persones no són les mateixes, que els estatuts d’aquesta formació acompleixen la llei de partits vigent i que els seus fundadors han condemnat explícitament la violència (inclosa la d’ETA). Res d’això ha servit.

Les suposicions i les sospites han pesat més que els fets. La presumpció de culpabilitat ha pesat més que la d’innocència. Els informes policials i de la fiscalia espanyola han estat determinants. I, tot i així, la decisió no s’ha pres per unanimitat. Sembla ser que hi ha hagut vots particulars i vots en contra. La majoria ha votat en contra i és això el que val. Jo crec que una decisió com aquesta s’ha de prendre per unanimitat i sense vots particulars, perquè si la opinió no és unànime, si hi ha dubtes i opinions oposades, la sentència neix mancada de força. Tindrà tota la força legal, però moralment està coixa. I això és greu en un cas com aquest.

El que no em sembla gens encertat, a part de la decisió del tribunal, son les opinions que llegeixo a La Vanguardia. No perquè siguin favorables a la il·legalització, sinó per qui les fa.

Em refereixo a les manifestacions fetes públiques pels representants dels cossos de seguretat de l’estat. Persones que, per la seva posició, no haurien d’expressar públicament opinions polítiques, ni comentar sentències, ja que estan per protegir-nos a tots, tinguem les opinions polítiques que tinguem.

Llegir que el representant de l’una associació policial ha dit textualment (segons La Vanguardia) que “El Estado de Derecho ha venido una vez más a derrotar al terrorismo” em sembla intolerable. Simplement perquè està expressant una opinió sobre una decisió judicial. Què hauria dit si l’alt tribunal hagués decidit la legalització de Sortu?

Altres associacions policials també han mostrat la seva satisfacció amb la sentència.

Però ara plantjem-nos una pregunta: Sortu pot anar al Tribunal Constitucional. I si aquest tribunal decideix el contrari? Tenint en compte les poques setmanes que falten per les municipals i la lentitud amb la que actua el Constitucuinal, tothom coincideix en que la sentència seria posterior a les eleccions i ja no hi hauria remei pel mal fet a Sortu. Què passaria aleshores? Els que ara es feliciten i donen per fet que aquest partit no s’ha de legalitzar perquè tenen lligams amb el terrorisme, reconeixeran l’error? Acataran la sentència?

El procés de pau a Euskadi requereix molta visió política, molt esperit dialogant i tenir el cap fred per prendre decisions trascendentals. No veig que aquest país vagi per aquest camí. Pesa massa la opció de la derrota contundent davant la pau pactada. La cultura de la supremacia de l’estat per damunt de tot està massa arrelada. Si al Regne Unit haguessin actuat així, no haurien solucionat el peoblema de l’IRA. Cal que a l’estat espanyol hi hagi un canvi de mentalitat en aquest aspecte per poder avançar.

S’utilitza massa la expressió “estat de dret” sense tenir em compta que les persones tenen també els seus drets que estan per damunt dels de l’estat. Al cap i a la fi, l’estat de dret emana dels drets dels ciutadans i a ells li ha de retre comptes, i no a l’inrevés.

S’ha perdut una oportunitat per aconseguir la solució del conflicte Basc. Espero que el procés segueixi i, malgrat sigui més lentament, s’avanci.

Per acabar una darrera reflexió: a qui beneficia electoralment la no legalització d’una força abertzale? Recordem la història i mirem el suport social que han tingut les formacions abertzales que es van poder presentar històricament al País Basc. Mirem que va passar a les darreres eleccions al Parlament de Vitòria. La desaparició d’una formació i l’abstenció dels seus votants afavoreix els partits majoritaris, mai ala minoritaris, és una conseqüència de la Llei d’Hondt. Els escons o regidories no es reparteixen per igual sinó que es prima a qui més té. Malauradament crec que això també ha pesat en la decisió. Els partits nacionalistes espanyols en conjunt atindran més regidors que els bascos.

Pura estratègia electoral.

Albert Castany.
Montgat, 24 de març de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *