10 anys de la suspensió del servei militar obligatori.

Ahir, 9 de març va fer deu anys que es va suspendre l’anomenada “mili”, el que abans en deien “fer el soldat”, per Reial Decret 247/2001 de 9 de març. Una data històrica que va costar molt que fos realitat.

Amb tot, no es tracta d’una supressió, sinó d’una suspensió que ja estava prevista a la disposició addicional tretzena de la Llei 17/1999 de 18 de maig, de Règim del Personal de las Forces Armades, pel 31 de desembre de 2002. És a dir que el govern d’Aznar ho va avançar un any i nou mesos com a conseqüència dels pactes del Majèstic. Sigui com sigui, benvinguda va ser la mesura en aquells moments.

Per tant el servei militar obligatori fa deu anys que està suspès, però no suprimit, malgrat que la professionalització de l’exèrcit espanyol no fa preveure que cap il·luminat decideixi aixecar la suspensió. I algú es preguntarà: perquè no el suprimeixen definitivament? Molt senzill, perquè la Constitució espanyola, a la seva Secció Segona (que parla dels drets i dels deures dels ciutadans) el primer deure que instaura és el de “servir a la pàtria”. L’article 30 diu textualment:

1. Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya.

2. La llei fixarà les obligacions militars dels espanyols i regularà, amb les garanties que calguin, l’objecció de consciència i les altres causes d’exempció del servei militar obligatori; podrà imposar, en el seu cas, una prestació social substitutòria.

3. Podrà establir-se un servei civil per al compliment de fins d’interès general.

4. Mitjançant una llei podran regular-se els deures dels ciutadans en els casos de risc greu, catàstrofe o calamitat pública.

Fixeu-vos be en dues coses:

  • la primera és que es considera un dret i un deure, cosa que no he entès mai. Per mi si és un deure no pot ser un dret, i a l’inrevés. Però a la Constitució espanyola hi ha una pila de drets i deures simultanis.
  • La segona és que el primer dret/deure que estableix és aquest, després venen els drets/deures de pagar impostos, d’igualtat en el matrimoni, de la propietat privada, a treballar… però el primer que s’enumera és el de servir a la pàtria.

No és casualitat, és que en aquella època, quan encara l’exèrcit no havia assumit del tot que havia de cedir tot el poder a les organitzacions civils, aquestes coses passaven per damunt d’altres que avui tothom posaria al capdavant.

És evident que, mentre no es derogui aquest article, cap altra llei pot suprimir el servei militar.

Em venen a la memòria escenes surrealistes dels primers dies que ara semblen increïbles. Per exemple quan em varen donar l’uniforme. No hi havia uniformes de passeig (pantalons i americana) de la meva talla i em varen donar una americana que, amb el cinturò, feia arrugues per tot arreu. Imagineu-vos com m’anava al cap d’un any quan havia perdut uns quants quilos! O quan ens varen reunir a tots els nous en un barracó per llegir-nos els articles del codi militar que castigaven les infraccions i faltes comeses. Les faltes greus sempre eren consell de guerra i no sé quants anys de presó militar. Una benvinguda digne d’aquelles ments acostumades al “ordeno y mando” típic dels que portant uniforme es creuen éssers superiors. I això que jo vaig fer la mili entre 1980 i 1981, que si l’arribo a fer abans!

Per mi va ser una pèrdua de temps. Un any sense fer res, sense poder accedir al mercat de treball, perquè ningú contractava un noi que no havia fet encara la mili (els anuncis de feina sempre acabaven amb la frase “servei militar acomplert”). En fi, que quan vaig acabar la carrera d’enginyer, el primer que vaig fer, amb un parell d’amics més, va ser renunciar a la pròrroga per estudis i anar a servir a la pàtria (la d’ells, evidentment) o anar a fer el soldat, que és una expressió més gràfica i real perquè anaves a això, a fer veure que eres un soldat.

Però ara fa deu anys que això ja és història. I ja era hora, perquè va costar molt.

El servei militar es va instituir el 1770 i, durant molt de temps hi anaven una cinquena part dels nois en edat de fer-lo, d’aquí ve el nom de “quintos” als que s’incorporaven a la mili. Durant molt temps podies lliurar-te si pagaves una certa quantitat de diners establerta per llei. El meu avi patern es va lliurar perquè un familiar li va pagar l’import. La meva mare encara guarda la cèdula de “llicència absoluta” que li varen donar.

Durant aquests dos-cents vint anys d’existència, la durada ha variat segons l’època fins arribar a l’any que vaig fer jo.

Encara guardo la “Cartilla Militar”, que en ambients de soldats de lleva en dèiem “la blanca”, perquè era un llibret blanc on s’anotaven totes les incidències, destins i ascensos, a més de la llicència i el passi a la reserva. Perquè, quan et llicenciaven encara no t’havies lliurat del tot fins passats no sé quants mesos.

Aprofito per tenir un record per un veí meu del barri barceloní de La Sagrera, el fill d’en Marqués, que va morir en accident de trànsit quan venia de permís a casa seva. Una de moltes morts a la flor de la vida. També cal recordar els que varen morir fent maniobres o als quarters. Unes morts que moltes vegades s’amagaven a l’opinió pública. Encara avui no hi ha un recompte oficial definitiu d’aquests morts. Sembla ser que entre 1986 i 2001 van morir 1.960 joves mentre feien la mili, segons llegeixo al web del 3cat24.cat, 130 morts l’any! Déu n’hi dó.

Catalunya, sempre capdavantera en drets individuals i col·lectius, al preàmbul del projecte d’Estatut d’autonomia de 1931 que va votar el poble de Catalunya deia textualment:

El poble de Catalunya, no com una aspiració exclusiva, sinó com una redempció de tots els pobles d’Espanya, voldria que la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar. No és aquest el lloc a propòsit per a articular la realització tècnica d’aquest sentiment, però és notori que entre els pobles més lliures del món, cada dia augmenten els que han sabut conjuminar la defensa de la pàtria per tots llurs fills, en temps de guerra, amb l’organització d’un exèrcit voluntari que no sigui fàcil instrument de tirania envers la pau.

Els pobles d’Espanya, que són els més nous en comunió amb les nacions lliures, on entraren per una revolució sense altra empenta que la viril i irresistible reivindicació de la pròpia sobirania en les urnes electorals, voldríem els catalans que fessin en la Constitució de la República la declaració més humana en favor d’aqueixa aspiració universal que és la pau entre les nacions. Ni el nostre cor ni el nostre pensament estan embrollats per cap aspiració imperialista, ni estem sota l’amenaça de cap enemic secular. Prohibim, doncs, i condemnem, en la nostra Constitució, les guerres ofensives, i, com a fórmula la més eficaç per a la consagració d’aquest principi, declarem que cap ciutadà no podrà ésser compel·lit a prestar el servei militar part d’allà de les fronteres de la pàtria.

No cal dir que el preàmbul se’l van carregar a les Corts espanyoles.

Albert Castany.

Montgat, 10 de març de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *