23-F, trenta anys.

Avui fa trenta anys de l’intent de cop d’estat que tots coneixem per 23-F. Fa un any vaig fer un escrit amb el títol “I el 23-F dels soldats?” on reivindicava una mica el paper oblidat dels que aquell dia érem a l’exèrcit fent el servei militar. Avui m’agradaria parlar de cóm el vaig viure.

Ja sé que aquest escrit és més llarg del que seria desitjable, però avui faig una excepció.

Vaig fer la major part del servei militar, que aleshores era obligatori (si et declaraves insubmís tenies pena de presó) a Zamora, a l’únic quarter que hi havia a la població. Formava part d’un destacament de transmissions depenent de Capitania General, que estava a Valladolid, capital de la VII Regió Militar.

Qui va viure aquelles dates recordarà que aquella regió militar va ser la darrera en declarar la seva lleialtat a la Constitució. Vull dir amb això que vaig tenir el vergonyós “honor” de fer el soldat en una regió militar que era propícia al cop fallit encara que no va decidir-se a tirar-lo endavant. No descobreixo res amb això, però és per situar-nos.

Aquell dia vaig decidir no sortir del quarter. Normalment sortia a donar una volta i a sopar, ja que el “ranxo” era  de qualitat més que discutible i amb l’únic àpat que feia allà dins era el dinar perquè no tenia més remei. Els companys que s’havien canviat per anar de passeig varen tornar al cap d’una estona d’estar “formats” al pati d’armes. Em varen dir que no els havien deixat sortir perquè alguna cosa havia passat al Congrés dels Diputats.

A partir d’aquell moment la ràdio va estar permanentment engegada. A Zamora, només s’escoltava Radio Nacional, la Ser i la Cope. No hi havia res més. Per aquells anys a Barcelona podies agafar una pila d’emissores a la FM.

Les notícies eren confuses, música barrejada amb butlletins de notícies que gairebé no donaven informació. Només sabíem que una colla de guàrdies civils havien entrat al Congrés i havien interromput la sessió del vot d’investidura de Calvo Sotelo.

Vaig sortir al pati d’armes, on hi havia quatre cabines telefòniques, aleshores no existien els mòbils, i a totes quatre hi havia cues de soldats que volien trucar a casa. En aquell quarter la majoria de soldats de lleva i voluntaris eren de Zamora mateix o de la província, i també hi havia molts madrilenys; de bascos i catalans n’hi havia molt pocs, la resta eren de diferents indrets de l’estat.

Al destacament érem un caporal primer menorquí, quatre soldats (dos d’alacantins, un murcià i un onubense) i jo que era caporal des de feia tant sols quinze dies.

Vaig fer cua i vaig tenir la sort de poder parlar amb la meva mare i el meu pare. Podeu comptar com estaven. Ells que varen passar la guerra s’imaginaven el pitjor. Els vaig intentar tranquil•litzar, malgrat que no sabia que estava passant i ells m’explicaven més coses del que jo mateix sabia. Improvisant, els vaig explicar mitges veritats per no preocupar-los.

Jo vaig tenir molta sort de poder trucar, perquè quan vaig acabar i me’n anava cap la companyia vaig veure que els militars ordenaven a tots els soldats recloure’s a les respectives companyies. M’imagino el que devien estar passant aquells soldats i les seves famílies que no havien pogut parlar.

Els meus companys de destacament i jo dormíem a la companyia que anomenaven “Plana Mayor”, on tots els soldats tenien destins (paletes, fusters, electricistes, oficinistes, policia militar… i transmissions).

Ens varem tancar al recinte de transmissions, dins la mateixa companyia, format per un despatx i el quarto de la emissora. Amb aquella emissora, més vella que Matussalem, i que havia estat extreta d’un tanc dels anys quaranta, connectàvem cada dia amb unes instal•lacions properes a Zamora, sempre que les condicions atmosfèriques fossin propícies.

Aviat varen cridar el caporal primer a les oficines dels comandaments del quarter. En tornar ens va dir que havíem de mantenir la emissora connectada permanentment i contactar a intervals regulars amb les dues instal•lacions habituals. Pel que ens va dir, va tenir certs problemes per convèncer els comandaments que la emissora no arribava més enllà d’uns quants quilòmetres i que la connexió amb Valladolid era impossible. Ho va aconseguir però aquella gent eren molt desconfiats i sempre varem tenir la por que no ens entressin al destacament i ens detinguessin pensant que els enganyàvem. No va passar res, però estàvem amb l’ai al cor.

Aquella nit va ser llarga, molt llarga. Passaven les hores i les notícies arribaven amb comptagotes des de les tres emissores que es sintonitzaven a Zamora. Teníem més d’una ràdio encesa i, d’aquesta manera no calia canviar d’emissora.

La major part dels soldats naturals de Zamora tenien “passi de pernocta”, el que vol dir que anaven a dormir a casa seva o d’algun familiar. Això era bo, perquè les mantes ens les repartíem la resta de soldats. El Caporal Furrier, encarregat entre altres coses de la roba, m’havia aconseguit quatre mantes extres, o sigui que jo dormia amb cinc mantes. Pot semblar una exageració, però a Zamora fa molt fred i humitat, i les finestres de la companyia no ajustaven i deixaven passar tot l’aire que us pugueu imaginar. Allà dins feia fred a la nit. Aquell dia varen cridar a tots els “pernoctes” i els varen fer dormir al quarter. Faltaven mantes i els que en teníem més de les permeses varem haver de donar-les. Em vaig quedar amb una manta però, com vaig estar tancat a l’emissora tota la nit amb l’estufa engegada, tampoc vaig passar fred.

Passaven les hores i, vulguis o no, la incertesa fa que la intranquil•litat augmenti. Avui potser ens costa pensar que puguis tenir un aparell de ràdio i no saber què passa a l’exterior. Fa trenta anys podies estar totalment incomunicat si la ràdio només emetia música.

De cop i volta va saltar la sorpresa. Vaig sentir el discurs del President Pujol. A Zamora, després d’hores de música clàssica i butlletins de notícies telegràfics, va aparèixer la veu del President amb un missatge pensat per tranquil•litzar la ciutadania. Podeu imaginar-vos la sensació que tens pel fet de sentir el teu president, a nou-cents quilòmetres de distància, parlant en castellà i dient que la situació està controlada. En Pujol va tenir una visió d’estat increïble, va enregistrar el missatge en català i en castellà perquè fos transmès a tot l’estat espanyol.

Ahir vaig llegir el capítol “El cop: Això ho pagarem nosaltres” de “Temps de construir (1980-1993)”, segon volum de les memòries de Jordi Pujol, que parlen de com va viure aquests fets a Palau. Diu que, encara ara, se li acosta gent per dir-li que el seu missatge els va tranquil•litzar. A mi el missatge no em va tranquil•litzar, simplement perquè no em podia tranquil•litzar. Les poques notícies que teníem no eren per tranquil•litzar-se. Als meus pares tampoc els va tranquil•litzar del tot, tenien un fill fent el soldat i a València treien els tancs al carrer. Us podeu imaginar la situació. Però jo vaig pensar que “si en Pujol pot parlar, vol dir que allà la cosa va be, com a mínim allà no passa res”. A altres llocs, lluny o a prop d’ón jo era, no ho sabia, però a casa de moment no passava res i això m’animava. Aquesta era la sensació que em va quedar en sentir parlar al President.

El Rei va parlar al cap de moltes hores, potser massa hores. Jo no el vaig sentir.

L’endemà, quan vaig escoltar per la radio que els guàrdies civils abandonaven el Congrés sortint per les finestres, vaig sortir de la companyia. No hi havia ningú al pati d’armes, feia feredat veure-ho tot desert, ni una ànima en un lloc on normalment s’omplia de soldats que anaven amunt i avall. Vaig acostar-me a una cabina i vaig trucar a casa. “No passa res, tot s’ha acabat, ja surten del Congrés, això ja està, no us preocupeu” li vaig dir a la meva mare que plorava mentre m’escoltava. Mentre deia això estava veient com un grup de soldats entrava matalassos i llits plegables a les oficines dels comandaments. Vaig poder tranquil•litzar els meus pares, però jo no les tenia totes. Vaig anar ràpid i vaig penjar, ja que no tenia permís per trucar i, si m’enganxaven, se’m cauria el pèl.

Varem estar tres dies sencers més aquarterats, sense poder sortir, i nosaltres amb l’emissora connectada.

A València varen treure els tancs al carrer. Fins aquest punt pot arribar la bogeria d’un personatge que, per fanatisme, obliga a soldats de lleva a patrullar per una ciutat deserta on la població s’ha tancat a casa per por del que estava passant. Jo no vaig pensar mai en aquesta possibilitat, tampoc sabia tot el que passava i de moltes coses me’n vaig assabentar un cop acabat el servei militar. Ara veig el perill.

Aquestes coses no s’obliden, són experiències que, vulguis o no, et marquen.

Al final tot va acabar, al Capità General de la VII Regió Militar el van jubilar abans d’hora i, per aquest motiu, ens varen llicenciar a tots un mes abans.

Quan recordo aquests fets sempre em faig les mateixes preguntes:

Cóm és que el Rei va trigar tant a parlar pels mitjans de comunicació?

Perquè ens varen tenir tres dies aquarterats si tot havia acabat?

Perquè només es va jutjar els caps més visibles de la conxorxa i a la resta només se’ls va apartar de l’exèrcit?

I moltes altres més.

Cadascú te les seves respostes i les seves explicacions, però als que fèiem el soldat en aquells moments i a les nostres famílies ens varen donar un ensurt que no oblidarem mai.

Albert Castany.
Montgat, 23 de febrer de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *