“La Puntaire” xenòfoba.

Sempre m’ha agradat aquesta sardana per la seva música i la seva lletra de to patriòtic. Fa pocs dies, em van fer arribar per correu electrònic una versió amb lletra xenòfoba que, tal com li vaig respondre a qui me la va enviar, em va fer sentir vergonya.

Ja sé que hi haurà gent que em llegirà i no pensarà el mateix que jo, puc admetre la discrepància, però no ho comparteixo ni de bon tros.

A la versió que m’ha arribat, gravada amb bastant bona qualitat sonora i cantada per un grup de veus, es convida en to sarcàstic als immigrants a venir alegrement a casa nostra, dient-los que aquí hi trobaran escoles i llibres de franc, casa i feina. Com si això fos xauxa i els que venen a Catalunya cercant un futur millor arribessin al paradís on, sense cap mena d’esforç, se’ls regala tot. El màxim de la xenofòbia arriba quan es diu que “si algú com l’Anglada ho vol arreglar, se’l tracta de feixista”. Aquest senyor ho vol arreglar? La xenofòbia és una solució?

Sento vergonya al escoltar aquesta lletra igual que em vaig avergonyir al llegir comentaris a la notícia que, dels quatre primers catalans de l’any, tres eren fills de pares immigrants. I de la mateixa manera que vaig fer un escrit al meu bloc, també ho faig ara, per denunciar una actitud que no ha estat mai pròpia del nostre poble.

Algú em podrà dir que tradicionalment s’ha anomenat “xarnego” a l’immigrant andalús. No és el mateix. La paraula sona malament, és cert, però s’aplicava inicialment al fill/a d’immigrant i català. És lleig, ho admeto, però no és el mateix. Al cap i a la fi, les paraules tenen la connotació despectiva o afectiva que se li vulgui donar. I en aqeust exemple concret, ja no s’usa.

Ho vaig dir i ho repeteixo, el nostre poble és fruit del mestissatge cultural i racial de mil•lennis d’història afavorit per la seva situació geogràfica. Els catalans de soca-rel actuals som (m’incloc jo mateix) fruit de segles de migracions i integracions. La meva àvia materna, d’origen valencià, va arribar a Catalunya de petita havent passat uns pocs anys a Valladolid; i se sentia tant catalana com jo. Si els meus besavis s’haguessin trobat amb barreres i actituds xenòfobes, possiblement haurien d’haver buscat una altra terra d’acollida o, quedant-se, potser la meva àvia no s’hauria sentit catalana.

A principis del segle passat aquest país va rebre immigració procedent d’Aragó i de Múrcia, la situació política va fer possible que s’integressin. Als anys seixanta, l’onada d’immigrants d’Andalusia no va tenir la mateixa oportunitat perquè l’entorn polític no ho va permetre. Si els fills i nets d’aragonesos i murcians es podien sentir catalans, els dels andalusos (en bona part) segueixen sentint-se immigrants o desarrelats. Això no ho podem permetre de cap manera amb la nova immigració.

Fa uns mesos, parlant amb les mestres de l’escola d’adults Timó, que es compartida per Montgat i Tiana, em deien que al seu programa de converses lingüístiques, darrerament s’hi apunten àvies i avis nascuts a Andalusia, i que varen venir a casa nostra fa quaranta o cinquanta anys. Fins ara no han après el nostre idioma perquè no han tingut la necessitat. Sabeu quin és el motiu d’aquesta voluntat d’aprenentatge a la seva edat? Els nets els parlen en català i ells no els entenen. Evidentment que els nets també saben parlar en castellà, però els infants no entenen que els avis només parlin un idioma mentre que ells, tant petits, ja en parlen dos amb tota naturalitat. I els avis fan l’esforç pels nets. Volem que els nous catalans aprenguin l’idioma quan siguin avis?

És un exemple. L’idioma és un vehicle d’integració, potser els nous catalans no el parlaran o no ho faran correctament, però els seus fills l’han de saber. Els nous catalans no deixaran de sentir-se ciutadans dels seus països d’origen, cadascú és d’on és, però si se senten orgullosos de viure a casa nostra, aleshores els seus fills se sentiran catalans.

Volem que es repeteixin fets com els de Salt? Volem veure al TeleNotícies imatges de les nostres ciutats que relatin fets com els ocorreguts fa gairebé un any a la perifèria de Paris?

Quan un país com el nostre, amb 6 milions d’habitants rep en 10 anys més d’un milió de nouvinguts, té un problema. El problema és cóm integrar a tanta gent en tant poc temps. Catalunya pot fer-ho si s’hi posa i no cau en la postura fàcil de la xenofòbia i el racisme. Serà més fàcil o més difícil, segons el cas, però no és impossible.
No nego la qualitat artística de les veus que han gravat la cançó, però l’alegria que demostren cantant aquesta lletra els fa tant xenòfobs com l’autor. Així no s’arregla res, només es creen problemes on no n’hi ha i s’agreugen els existents.

Deixem que la “terra noble” de la que parla la lletra original segueixi essent la “millor que hi ha al món” i que els “fills de Catalunya (nascuts aquí o vinguts de terres llunyanes) donant-se les mans i ben units com a germans” tirem aquest país endavant. No sona millor aquesta lletra?

Albert Castany.

Montgat, 18 de febrer de 2011

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *