L’ús de La traducció simultània al Senat no és culpa dels castellanoparlants.

Amb l’estrena de la traducció simultània al Senat espanyol s’han dit moltes coses, de tot signe, algunes encertades i d’altres que, si ho pensem una mica, no ho son tant.

No em referiré als que han mostrat disconformitat amb l’únic argument de la desqualificació sense fonaments. Em vull referir als que volen donar la culpa de la necessitat de la traducció simultània als senadors de parla castellana que no coneixen els altres tres idiomes. Concretament parlo d’un article aparegut a l’edició en paper del diari Avui del dissabte 29 de gener.

Amb el títol de “Coses de l’idioma”, Carod-Rovira fa una afirmació que crec no s’ajusta a la realitat. Diu textualment: “El que mai no es diu és que els costa per culpa dels ignorants, dels senadors espanyols que només parlen la seva llengua. Quan així ho fan, per als nostres no cal que gastin ni un euro de pressupost, perquè nosaltres la seva la sabem i bé. Aquesta és la diferència.”. En un altre paràgraf afirma que “L’arrogància analfabeta menysté, en nom de l’estalvi, l’ús d’auriculars, útils només als que no saben idiomes: ells.”

Be, és la diferència però no és la causa de la utilització de la traducció simultània, perquè els catalanoparlants també faríem servir la traducció simultània, no per escoltar als senadors de parla castellana, òbviament (a no ser que volguéssim tocar-los allò que no sona), sinó per escoltar als que parlen gallec i basc. I no em digueu que el gallec s’entén, perquè quan es tracta de discutir sobre preceptes legals el millor és tenir una traducció en el teu idioma o en un idioma que dominis perfectament, si no vols exposar-te a errors d’interpretació. En quant al basc, tothom necessitaria traducció excepte els propis bascos (i potser algun d’ells també).

Vull dir amb això que voler donar-li la volta a la truita dient que si hi ha traducció simultània és perquè els de parla castellana son una colla d’analfabets em sembla un argument fàcilment contestable.

La única manera de no necessitar aquest servei seria que tots els senadors sabessin, si no amb perfecció, si amb un nivell notable les quatre llengües que es parlen a l’estat. Això és impossible, traiem-nos-ho del cap. Demanar que tots els candidats a senador aprenguin idiomes és una quimera i, si ens ho mirem fredament, ni nosaltres mateixos ho faríem.

I no comparem el senat espanyol amb els parlaments suïs o belga, perquè els idiomes que s’hi parlen no són comparables. Saber francés, neerlandès, alemany o italià, a part de servir a aquests parlamentaris per comunicar-se amb la resta de components de la cambra d’altres comunitats lingüístiques els permet ser entesos i entendre a mig món. No és el mateix amb el català, basc o gallec. Siguem conscients d’això. El que si farien els nostres senadors seria un exercici d’educació i respecte a les altres cultures, que ja seria suficient per justificar l’aprenentatge d’aquestes llengües. Per tant, el que no és necessari a Suïssa, és necessari al senat espanyol.

On sí que estic plenament d’acord amb Carod, és en el coneixement d’aquestes llengües per part del president del govern espanyol, ministres i membres de la casa reial. Aquí sí que l’exigència del coneixement de les llengües parlades a l’estat hauria de ser obligatori, amb diferències de nivell, si es vol, ja que no és el mateix un president de govern que ocuparà el càrrec quatre o vuit anys, i potser menys encara un ministre, amb el cap de l’estat i la seva família, que són de durada perpètua.

Quants presidents de govern espanyol des de la transició (de moment cinc!) parlaven els quatre idiomes? Cap ni un! Ni tant sols en trobarem cap que en parli algun altre que no sigui el castellà. Però es que cap d’ells era capaç de mantenir una entrevista amb algun altre cap de govern sense un traductor al costat. Si no eren capaços de parlar anglès o francès que t’obren les portes de mig món, com havien de saber parlar català, gallec o basc?

Cas a part són els membres de la casa reial. Després de trenta anys ni el rei ni el seu hereu són capaços de parlar un català mínimament ben pronunciat. Això sí que és criticable en una democràcia a inicis del segle XXI. Vergonya haurien de tenir que en tants anys no hagin assolit un nivell i una desimboltura acceptables quan fan un tros del seu discurs en català. Inclús m’atreviria a dir que els discursos haurien de ser totalment en l’idioma del territori on el fan.

Però estem en el mateix de sempre, us imagineu l’exemple que donarien presidents de govern i membres de la casa reial coneixedors dels diferents idiomes de l’estat? Us imagineu la força que tindria aquesta postura? Doncs per aquest mateix exemple i la força que tindria, cap d’ells te el més mínim interès en assumir l’aprenentatge dels altres idiomes parlats a l’estat.


Albert Castany.
Montgat, 31 de gener de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *