Bufen mals vents des de ponent.

Potser perquè ja s’acosta la fi de l’era Zapatero i els del PP comencen a fer-se el tratjo per la presa de possessió o, millor dit, per la presa del poder. Sigui pel que sigui, de ponent bufen mals vents per Catalunya.

.
En Miquel Martí Pol, començava el seu poema “Ve de ponent”, dient:
“Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit.”

L’excusa ara és la crisi, però podria ser qualsevol altra. De fet, durant els darrers trenta-cinc anys (i si anem a mirar, durant els darrers tres-cents anys) d’excuses n’hi ha hagut de totes menes i colors. Tant és. El motiu és conjuntural, el rerefons és estructural, és al mateix ADN espanyol. Ni s’admet la diferència ni es tolera la discrepància. Com a l’estat francès, la igualtat només es concep en la uniformitat. La igualtat en la diferència, o el que és el mateix, assumir que la igualtat de les persones té precisament el seu fonament en la diferència de cada una d’elles, és un concepte que no s’entén i, en conseqüència, no té cabuda dins l’ideari espanyol.

Això es tradueix en política en la concepció de l’estat espanyol. La igualtat entre espanyols no consisteix en admetre la diferència entre comunitats ni en descentralitzar-se políticament segons les aspiracions de cada una d’elles, creant així un estat federal asimètric. Això seria la màxima expressió de la desigualtat. La igualtat, per a ells, consisteix en el que es va anomenar “café para todos”, és a dir que, les competències o les tenen totes les comunitats per igual o no les té cap. Això no és igualtat, sinó uniformitat. Els règims dictatorials, sobre tot els orientals, es basen en la uniformitat dels seus conciutadans. El règim xinès va arribar a imposar un mateix estil de vestir per fer visible aquesta uniformitat.

Trenta-cinc anys després el sistema es demostra inviable. La crisi ho ha accentuat, però tatt o d’hora havia de petar la bombolla autonòmica. La solució és retallar, evidentment a tots per igual, no fos cas que algú es pogués sentir diferent.

Ara llegim als diaris declaracions dels màxims líders del PP i del PSOE que parlen d’harmonització, reformulació o com li vulguin dir, però que al cap i a la fi és una recentralització i, per tant, una involució.
Per Catalunya bufen mals vents de ponent, i bufen cada cop més forts.

El poema de Miquel Martí Pol acabava amb una afirmació que, basant-se en l’ahir, era un presagi pel demà:
“Muden els temps, però no muda el vent
ni les proclames ni els miralls, i esclaten
bombolles de sabó davant els ulls
d’aquells que encara esperen el prodigi.
Ve de ponent com sempre, i és fal•laç,
aquest mal vent, i encomana eixorquia.

Parlo per mi i per tots, i escric a crits
per mi i per tots, pel temps que em toca viure
i pels temps que vindran, i clavo els ulls
al cor mateix de l’espiral que engendra
aquest mal vent, ara que estic tan sol
que cap temor no m’aigualeix les hores,
ara que ja no em tempta el gest i puc
donar-me tot sencer en cada mirada.
Ve de ponent com sempre, ja ho he dit,
aquest mal vent, i bufa fort encara.”

Albert Castany.
Montgat, 18 de gener de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *