Portar la sentència contra l’Estatut al tribunal de Drets Humans.

Hi ha iniciatives que poden comportar beneficis i d’altres que poden comportar impensables prejudicis. Aquesta és una que no tinc gaire clar que ens aporti res positiu. I em sap greu dir-ho.

Dos ciutadans catalans, un d’ells advocat, adscrits al corrent “El Matí” (proper a UDC) han decidit portar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Sembla una bona notícia d’entrada. Si el tribunal emet una sentència favorable, segons els demandants, s’anul·laria la sentència i, de retruc, totes les altres sentències d’altres tribunals que es basen en la primera.

Tot molt maco, massa maco. Massa idíl·lic. Al conèixer la notícia vaig ser pessimista. I si ens és desfavorable? Digueu-me negatiu, però els catalans ja hem rebut massa garrotades per aguantar-ne una altra sense pensar en les conseqüències que pot tenir.

Avui, per la ràdio, he escoltat opinions que van en el mateix sentit i, algunes encara més pessimistes: potser ni s’accepti a tràmit. Tant una cosa com l’altre (que no s’accepti a tràmit o que s’accepti i el resultat sigui negatiu) no seria una garrotada sinó un tret de gràcia que ens deixaria definitivament morts. No exagero. Diuen els dos demandants que el simple fet que s’accepti a tràmit ja seria bo perquè iniciaria un debat sobre el tema. Jo no ho crec,
sincerament, perquè darrerament hi ha prou exemples que demostren que la societat espanyola no accepta opinions de fora de les fronteres de l’estat. Qualsevol opinió estrangera contrària al pensament nacionalista espanyol és rebatuda amb una simple frase: “desconeixen la nostra realitat”. I ho diuen amb indignació, després es queden tant amples.

De debat no n’hi hauria cap, polèmica n’hi hauria molta, d’insults en sentiríem molts altre cop, d’actituds
bel·ligerants totes les que vulgueu. Això no seria positiu, no es podria construir res a partir d’un panorama com aquest. El nacionalisme espanyol ha evolucionat cap a posicions massa radicals per esperar-ne debats.

Però si a més de no tenir gaires possibilitats de ser admès a tràmit, a sobre tampoc hi ha la certesa que tingui un final favorable, l’aventura em sembla inconscient. Si el Tribunal Europeu dels Drets Humans falla a favor de la sentència del TC, el nacionalisme espanyol seria implacable amb l’estatut català. Us imagineu un panorama així? Els mateixos catalans haurien servit en safata els arguments al nacionalisme espanyol.

Que no s’accepti a tràmit també seria notícia de primera plana per evidenciar que els catalans no tenim cap dret en les nostres reivindicacions.

No es tracta de no fer res per por a la resposta del nacionalisme espanyol, es tracta de no iniciar camins que no ens són favorables, es tracta de no donar més arguments als qui ens volen assimilats, és tracta de no ruixar amb benzina un foc que ja ens ha cremat massa.

Massa feble el pont per travessar un riu d’aigües tant turbulentes. Em sap greu dir-ho i m’agradaria molt haver de rectificar aquest escrit properament, però penso que ens hem posat de peus a la galleda i, a sobre, ho hem fet anunciant-ho a bombo i plateret. Hauríem de ser més curosos, tantes bufetades seguides acaben per destruir la moral d’un poble.

Després de la sentència del TC, les accions que decidim iniciar han de tenir certes possibilitats d’èxit, el debat no l’hem
d’esperar dins d’Espanya sinó a Europa, les complicitats les hem de buscar nord enllà.

Però repeteixo, m’agradaria molt haver de rectificar aquest escrit properament.

Albert Castany.
Montgat, 14 de gener de 2011.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *