Una constitució caducada.

Les lleis han d’adaptar-se als temps, no poden ser inamovibles. Cap estat democràtic pot acceptar una constitució que no respecti els drets dels pobles.

Ahir es va celebrar a la capital de l’estat l’aniversari del referèndum de la constitució. Amb tota pompa i solemnitat es va commemorar que fa 32 anys, un 6 de desembre de 1978 s’aprovava en referèndum la constitució.

En aquests 32 anys només s’ha modificat per adaptar-la a la entrada a la UE o a la OTAN. Cap reforma ha tingut la finalitat d’adaptar-la als canvis socials que comporta el pas dels anys. La constitució espanyola sempre ha estat, pel nacionalisme espanyol, una norma intocable.

Es va aconseguir un text ambigu que donava molt de joc: es podia interpretar de manera àmplia i generosa però, a la vegada, també era restrictiu. Va ser fruit del consens que es va aconseguir durant la transició. Es garantia així un procés que convertia l’estat espanyol de dictadura a democràcia sense ruptures.

Perquè es va voler fer una transició i no una ruptura? S’havia de viure el moment per entendre-ho. Recent mort el dictador, s’encetava un procés de canvi. Des del poder establert, de base franquista, no es volien perdre privilegis, però s’havia de fer el pas a la democràcia, encara que fos cedint terreny polític. Des de la oposició, clandestina fins aleshores, s’havia de forçar el canvi per conduir el país a la democràcia. Des d’aquest equilibri asimètric de forces (els franquistes tenien el poder) es va consensuar un procés i una constitució.

Aquest text, premeditadament ambigu, permetria avançar segons fos la voluntat del poble. Si el país evolucionava cap un estat amb plena llibertat, el text ho suportava, si el poble decidia quedar-se a mig camí, també.

El problema no és la constitució en sí mateixa, el problema és que hi ha hagut durant aquests anys forces polítiques que no han fet evolucionar el país i la opinió pública cap un sistema que reconegués els drets de tots els pobles que componen l’estat. El PP, com abans ho va fer AP, mai han fet una pedagogia en aquest sentit, i el PSOE s’ha limitat a les grans frases i poca cosa més.

Amb tot això, una constitució que permetia un marc de llibertats i un avenç cap una descentralització política de l’estat, ha esdevingut una cotilla que ha ofegat qualsevol aspiració federalista.

Si s’hagués evolucionat en el camí de la interpretació àmplia de la constitució, avui possiblement sja s’hagués modificat per encabir-hi un model federalista. No hauria estat gens difícil convertir les autonomies en estats federats i el govern i els òrgans centrals en federals. Tot això només depenia dels partits estatals. Una bona pedagogia en aquest sentit ens hagués portat a aquest nou marc de convivència.

En lloc d’això, el nacionalisme espanyol (de dretes i d’esquerres, tant és) han intoxicat la ciutadania amb atacs als partits nacionalistes “perifèrics” presentant-los com a causants dels mals del país i presentat-se ells mateixos com a garants dels drets dels espanyols.

La constitució deixava en mans dels espanyols el camí a seguir, i ells han escollit el camí de la desconfiança i l’enfrontament. Els partits estatals han abonat aquest camí, però els electors no han estat crítics i s’han limitat a creure’s el que els deien.

La constitució té uns mecanismes per ser modificada. Aquests mecanismes fa 32 anys, tenien unes majories parlamentàries diferents de les actuals, no cal oblidar-ho i era més fàcil la reforma abans que ara, i era més fàcil aleshores avançar cap el federalisme que ara.

Comparem la composició del Congrés l’any 1979 i la d’ara (grups parlamentaris més importants):

Grup parlamentari Corts Constituents 1ªLegislatura 9ª Legislatura
UCD 166 169 0
PSOE 103 98 169
Comunistes 20 23 0
AP / PP 16 9 153
PSC 15 17 0
Minoria Catalana 13 9 10
PNV 8 7 6

La diferència és clara. UCD no va ser mai un partit de dretes radical com ho és ara el PP. Amb aquella correlació de forces es podia haver reformat la constitució en un temps prudcencial per fer-la més atractiva als nacionalismes català i basc. O potser no hagués calgut si el tarannà democràtic dels partits hagués respectat l’esperit dels constituents i s’hagués fet una interpretació oberta del text en lloc de fer-la restrictiva com la sentència del Tribunal Constitucional.

Ara ja no hi ha remei. Som on som i tornar a una situació de centralitat política és impossible. El temps ha jugat a favor de les opcions centralistes i una modificació de la constitució seria per fer-la més regressiva. Segons una enquesta de la que es va ressò el diari Ara indica que “Un 64% dels espanyols reformaria la Constitució per limitar les competències de les comunitats autònomes”, tot un toc d’atenció a qui pretengui iniciar aquest camí. El discurs del president del Congrés dels Diputats d’ahir és un altre toc d’atenció pels que pretenem una altra relació de Catalunya amb Espanya.

El que no és admissible és que es faci bandera d’una norma que es va consensuar en un moment molt concret de la història d’un país, amb soroll de sabres de fons, això no es pot oblidar. El que havia de ser una norma de convivència ha esdevingut una norma d’imposició d’una part sobre l’altra.

Aquesta constitució ha caducat, no per la llei en sí mateixa, sinó per la interpretació que s’en fa d’ella.

Albert Castany.

Montgat, 7 de desembre de 2010.

.

Les opinions d’aquest bloc són exclusivament meves i no reflecteixen el pensament de cap partit, associació ni empresa.

.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *