Reivindicacions o xantatges?

És lícit reclamar millores laborals de tota mena, però tot té un límit. Els controladors aeris no són precisament un col·lectiu laboral desafavorit, això és evident i, per tant, haurien de ser més curosos amb les seves reivindicacions.

No pot ser que els ciutadans acabin pagant els plats trencats d’una reivindicació, si és que a això se li pot dir reivindicació. La premsa ho ha qualificat de segrest, de xantatge, de qualsevol manera menys de reivindicació.

És intolerable que un grapat de persones amb sous de tres-cents mil euros o més abandonin el seu lloc de treball per l’establiment d’uns horaris laborals amb els quals no hi estan d’acord. Alguna altra manera de protestar ha de tenir aquest col·lectiu qua no sigui engegar a fer punyetes les vacances d’una pila de gent, treballadors que han estat preparant i esperant aquests dies per gaudir d’un viatge que alguns hauran pagat renunciant altres coses.

Però la culpa no és només d’aquest col·lectiu que ha aconseguit uns sous estratosfèrics a base de convocar vagues en dates claus de l’any com l’inici de les vacances d’estiu, per exemple, sabedors dels perjudicis que poden arribar a causar per col·lapsar un espai aeri o, simplement, tancant-lo. Ja era hora que un govern hi posés mà en tot aquest desgavell. Però , tal com ens te acostumats el govern socialista, no ho hagués fet més malament si s’ho hagués proposat. Aprovar els horaris dels controladors el mateix dia que comença un pont de cinc dies és d’una irresponsabilitat com una casa de pagès. Ara ja poden dictar decrets de militarització i tot el que vulguin, el mal ja està fet i milers de persones s’han quedat sense pont i sense viatge.

Felicitats a govern i controladors, uns per incompetents i els altres per insolidaris, i tots dos per irresponsables.

Aquests senyors han abandonat el lloc de treball fins aconseguir el tancament de l’espai aèri. Actituds com aquesta poden posar en perill la navegació aèria. S’hauria d’investigar si hi ha hagut alguna situació de risc pels avions que circulaven per l’espai aeri de la península.

Subscric totalment l’article de Xevi Xirgo a l’edició d’avui de l’Avui, excepte en lo dels quaranta-cinc dies per any treballat. L’abandonament del lloc de treball és motiu d’extinció de la relació laboral i l’empresari pot demanar danys i perjudicis.

Els afectats haurien de fer la oportuna reclamació i posterior demanda per tal de poder rescabalar-se, encara que fos en part perquè els dies de pont no els podran tornar, de les despeses i els diners perduts.

Ja fa temps que prefereixo anar de vacances amb el meu cotxe quan anem per Europa, perquè n’estic fart d’incidències, incompliment d’horaris i de viure amb l’ai al cor per por a una possible vaga d’algun d’aquests col·lectius que posen potes amunt un aeroport per reivindicacions laborals.

Digueu-me insolidari, però quan jo reclamo alguna cosa no em dedico a tocar allò que no sona a la resta de la societat.

Albert Castany.

Montgat, 4 de desembre de 2010.

.

Les opinions d’aquest bloc són exclusivament meves i no reflecteixen el pensament de cap partit, associació ni empresa.

.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *