Internet, privacitat zero.

És evident que mantenir perfils al Facebook i altres xarxes socials implica una renúncia a la privacitat. Però, som conscients del canvi en les nostres relacions presents i futures que això comporta?

Tots sabem que les opinions, dades, fotografies i qualsevol informació que posem als nostres perfils i blocs poden ser llegits per qualsevol que hi accedeixi. Si be als perfils de les xarxes socials hi ha sistemes per evitar que tothom ho vegi, condicionant l’accés a una prèvia autorització, tampoc és segur que aquesta informació arribi a altres persones no autoritzades facilitada per “amics” nostres. Poso la paraula amics entre cometes perquè noc rec que ningú gosi dir amic a algú que ha trobat per internet i que potser ni tant sols ha contactat via correu, sinó que l’ha donat d’alta perquè és “amic” d’algun “amic”.

Altra cosa són els blocs, com aquest que esteu llegint. Aquí no hi ha barrera d’entrada, tothom pot llegir el que escric i, per tant, el que jo penso en un moment determinat sobre temes generals o puntuals és a l’abast de qui posi certes paraules clau als cercadors, o de qui se’l trobi cercant qualsevol tema que pugui tenir relació amb algun dels meus escrits. Simplement teclejant el meu nom i cognoms trobarà el meu bloc.

Ho tinc assumit. El fet de posar-li el meu nom al bloc i de signar cada un dels escrits que hi publico ja m’exposa a que qualsevol em trobi i es faci una idea del que penso.

Durant bastants anys no vaig posar el meu nom al bloc, quan era en un altre servidor. Però va arribar el dia que vaig decidir que, si érem en una democràcia, tenia dret a “donar la cara”, per dir-ho d’alguna manera. Va ser aleshores quan vaig rebre un cordial comentari al meu bloc de l’Enric Canela, a qui no conec personalment però a qui segueixo mitjançant el seu bloc, que em venia a donar la benvinguda al món virtual de les persones reals (o que tenen nom i cognom, com vulgueu dir-li). Em va fer pensar i, evidentment vaig coincidir amb ell que “seguir” a algú que saps com es diu és millor que fer-ho amb algú que s’amaga.

Des d’aleshores no he deixat de signar els meus escrits i, fins i tot, he traslladat el meu bloc al meu web personal. Sóc conscient que les meves opinions poden ser coincidents amb una part de qui em llegeixi i no ser-ho amb altres. Sóc conscient que qui em llegeixi es pot fer una imatge de mi més o menys aproximada, equivocada o encertada.
És per això que al final dels meus escrits deixo clar que la opinió és només meva i que no té res a veure amb ningú més, ni molt menys la empresa on treballo ni el partit on milito.

A què treu cap tot això? Doncs a que avui en dia, abans de conèixer a algú personalment, te’n pots fer una idea posant el seu nom al Google i llegit el que escriu. I això és bo o dolent? Doncs, com tot en aquesta vida, segons pel que s’utilitzi. Si algú em llegeix i coincideix amb les meves opinions, o no hi coincideix però pensa que el meu punt de vista és interessant, potser contactarà amb mi i hauré guanyat un conegut o la oportunitat de col·laborar en algun projecte. Potser un altre, si no coincideix amb el meu pensament, m’evitarà sense donar-me la oportunitat de conèixer-me personalment. Vull dir amb això que el primer filtre, en aquests casos, no és la impressió que tens al primer tracte personal, sinó el que llegeixes a internet de manera freda. És un canvi molt més gran del que pot semblar d’entrada.

Però ara imagineu-vos a algú que busca feina i que la persona que fa la selecció, abans de citar-lo, busca el seu nom a internet. Imaginem que aquesta persona ha escrit sobre política o sobre temes socials i les opinions que ha exposat no són del gust de qui fa la selecció. Aleshores el seu currículum pot acabar a la paperera.. I potser és un excel·lent professional. Això pot passar. No dic que passi normalment, jo no en tinc constància de casos viscuts, però no seria res de l’altre món. Als Estats Units això es fa, i aquí ¿perquè no?. Actualment les empreses tenen la política de voler crear unes condicions de treball basades en la relació interpersonal i la personalitat dels components de l’equip humà és important per aconseguir-ho. S’ha acabat allò de “faig la meva feina amb els meves hores i me’n vaig a casa”, ara es tendeix a diluir la frontera entre l’espai laboral i el personal, al menys en part, per crear una atmosfera laboral on el treballador no miri el rellotge. En aquest context, el que un pensa influeix. A mi, personalment, no m’afecta el que pensin els meus companys en temes polítics o esportius, per posar un exemple. A mi, mentre hi hagi una relació correcte i de col·laboració, més igual què facin o pensin en la seva esfera personal. Però la tendència actual no va per aquí.

Hi hem pensat amb això? Estem disposats a assumir-ne les conseqüències?

Albert Castany.
Montgat, 16 d’octubre de 2010.

.

Les opinions d’aquest bloc són exclusivament meves i no reflecteixen el pensament de cap partit, associació ni empresa.

.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *