I el 23-F dels soldats?

El proper dimarts s’acompliran 29 anys del malson del 23-F. El divendres passat, TV3 ens va obsequiar amb la pel·lícula “23-F, el dia més difícil del Rei”. Ja sé que aquesta pel·lícula es va fer per millorar la imatge d’un Rei en hores baixes que li cremaven fotos dia sí i dia també però, si per a ell va ser difícil, pels soldats de lleva i les seves famílies encara ho va ser més.

Primer, veient la pel·lícula, em dona la impressió que només pensava en ell i el seu càrrec, que qui ho va aturar realment va ser el cap militar de la Casa Reial, que ell anava més despistat que un pop en un garatge. Si la imatge que tenia d’ell era pobre, ara encara ho és més. Sempre he pensat que el cop no va reeixir perquè la majoria dels Capitans Generals no li van donar suport, i ara encara ho crec més fermament.

També veient aquesta pel·lícula, dóna la impressió que tot va ser cosa de quatre militars il·luminats i res més, que no va afectar a ningú més que a ells, als Diputats i a la Casa reial. Doncs no, no els va afectar només a ells, va afectar a milers de persones més que s’hi van trobar sense haver-ho demanat i sense tenir-hi res a veure.

Em refereixo als milers de soldats de lleva que, per aquells dies eren als quarters fent el servei militar. Ara tots els soldats són professionals, però en aquella època, i fins fa ben poc, el gruix de l’exèrcit era de lleva. Soldats obligats a estar un any a l’exèrcit. Que et podies declarar insubmís, és cert, però al 1981 no hi havia reconegut el dret a fer el servei social substitutori i anaves a un consell de guerra i a presó militar.

Jo vaig ser un d’aquells soldat de lleva que van viure el 23-F dins d’un quarter, a Zamora, i els meus pares i la resta de la meva família ho van viure des de casa, a Barcelona. Ells veient la tele i escoltant la ràdio, jo només podia escoltar la ràdio. Aquella nit es va fer interminable per a ells i per a mi. Jo no havia demanat ser en un quarter, els militars que van muntar tor l’enrenou sí. Jo era obligat, ells ho eren de professió. No oblidaré mai aquella nit, els meus pares tampoc.

Les víctimes de tot allò varen ser aquells soldats i les seves famílies. Penseu en els soldats que van haver de sortir al carrer a València, sense saber perquè, penseu en el que devien sentir i en el que devien pensar, penseu en la por que devien passar. Per sort no va passar res greu, cap d’ells va prendre mal. Els que érem a altres quarters i sentíem per la ràdio que a València els tancs havien sortit al carrer pensàvem que en qualsevol moment ens podien obligar també a nosaltres. Us ho podeu imaginar? Jo era a un destacament de transmissions, primer objectiu estratègic en cas de conflicte. Us podeu imaginar que ens va passar pel cap a mi i els meus companys, tots lluny de casa, durant aquella nit interminable?

Ningú se’ns ha disculpat, ningú ens ha recordat. Varem ser víctimes anònimes, però el més vergonyós de tot és que els autors no varen complir ni la meitat de la pena de presó que els van imposar, qui més va estar a la presó va sortir el 1996. Se’ns van enfotre de la manera més barroera possible. Aquest país és així.

La meva família i jo no oblidaran mai aquells fets. Això sí, el Rei ho va passar molt malament. Perdoneu-me però després de tants anys ho havia de dir.

Albert Castany.

Montgat, 21 de febrer de 2010

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *