Skip to content
 

“El dret a no fer vaga no existeix” (J. M. Álvarez).

Ho ha assegurat el secretari general de la UGT, ho podeu llegir a l’edició digital de l’Avui. Jo estic convençut que existeix el dret a fer vaga i el dret a no fer-ne, malgrat el que digui aquest senyor.

Penseu que això no ho ha dit un personatge qualsevol, ho ha dit el màxim dirigent d’UGT a Catalunya.

El seu raonament és molt simple, massa simple. Ja he escrit més d’una vegada que els raonaments simples no suporten la proba del cotó. Un raonament simple es desmunta amb una prova simple.

Diu el senyor Àlvarez que la majoria de la gent que no faci vaga serà per coacció de les seves empreses. És a dir, qui no fa vaga, no és perquè no vulgui fer-la, sinó perquè no el deixen. Si la vaga té èxit serà perquè, malgrat les coaccions dels empresaris, els treballadors han estat valents; si no té èxit és perquè els treballadors no han pogut. Al·lucinant, senyor Álvarez, al·lucinant. Amb aquests raonaments ja tenim fet el discurs del dia després: “èxit total”, “seguiment massiu”.

Fals, senyor Álvarez. El seu raonament no és del tot cert. Potser en part sí, però no del tot.

Aleshores el senyor Álvarez fa un altre raonament igual de simple: en aquest context de coacció, els piquets informatius-dissuassius són imprescindibles. És clar, si els treballadors van a la feina per por, vostès posen piquets que no els deixin entrar i donen la excusa a aquells treballadors per fer vaga. Lamentable!

I els que no volen fer vaga per convicció? Perquè, digui el que vostè digui, n’hi han. Hi ha gent que no vol fer vaga, malgrat que a vostè això li desmunti el seu món ideal. Baixi del núvol. Els piquets no garanteixen el dret a la vaga, sinó que imposen la vaga per força.

Calen els piquets? Després de dos mesos de preparar una vaga general cal posar gent a les entrades dels polígons industrials i grans empreses per evitar que els treballadors entrin a les empreses? Encara que siguin pocs els que vulguin treballar, no hi tenen dret?

Què passaria si no hi haguessin piquets? Algú s’imagina que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, després d’una campanya electoral, els partits organitzessin piquets “informatius” que obliguessin a la gent a anar a votar? Oi que no seria acceptable? Doncs perquè en el  cas d’una vaga s’accepta un raonament com aquest?

Els sindicats no han pensat que potser si la gent va a treballar és perquè no creuen en els sindicats? Els sindicats haurien de renovar el discurs i les formes. Sents parlar un líder sindical i és com si estiguessis veient un documental de principis del segle passat. Haurien de canviar la seva organització, no pot ser que els líders no recordin quan va ser la darrera vegada que van treballar en una empresa. Un exemple el tenim en Cándido Méndez. Aquest senyor és escollit Secretari Provincial del seu sindicat al 1980, des d’aleshores ¿quantes empreses ha trepitjat? Aquest senyor fa 30 anys que viu en un altre món, les reformes laborals les ha viscut des d’un despatx, ha convocat vagues sense exposar la seva feina ni el seu sou. I no és l’únic, fixem-nos en els famosos “alliberats” (representants sindicals que acumulen les hores sindicals dels altres representants fins a l’extrem de dedicar-se exclusivament al sindicat cobrant de la empresa on “treballen”).

Tot això ho dic com a afiliat a un sindicat (almenys de moment) i membre d’un Comitè d’Empresa que no utilitza les hores sindicals que li pertoquen per llei sinó és per reunir-se amb la resta del Comitè.

Cal rentar la cara als sindicats, reformar el seu funcionament intern, reformar la llei de llibertat sindical. Cal que qui crida a la vaga sàpiga realment quins problemes hi ha i quines solucions són possibles. Potser així els sindicats seran creïbles, augmentarà l’afiliació i no caldrà mantenir-los amb els nostres impostos. Perquè, no perdem de vista que reben finançament dels pressupostos públics, és a dir, que els paguem amb els nostres impostos.

A principis d’agost, si no recordo malament, va sortir per la televisió la notícia (imatges incloses) que als locals de Via Layetana dos sindicats es barallaven per un petit despatx. Van arribar a tapiar una entrada i a dormir al replà de l’escala perquè els altres no poguessin entrar. No sé com va acabar, ni m’importa. Com a afiliat a CCOO (el sindicat que reclamava el despatx) se’m va caure la cara de vergonya. Periòdicament es reassignen els espais d’aquell vell edifici segons els delegats sindicals que cada sindicat té. Hi ha qui guanya metres quadrats i hi ha qui en perd. I a ple segle XXI les diferències es solucionen com a l’edat mitjana: a hòsties. Aquestes organitzacions, mentre oferien aquest lamentable espectacle, preparaven una vaga general. Com s’asseguren l’èxit? Doncs a la manera tradicional, amb piquets “informatius”, és a dir: a hòsties.

Fixeu-vos be, els piquets “informatius”, a més de coaccionar i negar el dret a no fer vaga, neguen la intel·ligència dels seus suposats representats, a qui suposen dèbil i sense personalitat.

Albert Castany.
Montgat, 3 d’octubre de 2010.

.

Les opinions d’aquest bloc són exclusivament meves i no reflecteixen el pensament de cap partit, associació ni empresa