Una mica de sentit comú, si us plau.

Aquest món és l’únic lloc que tenim per viure i hauríem de ser capaços de compartir-lo i conservar-lo. Conservar-lo, al pas que anem, sembla gairebé impossible, per tant haurem de compartir el món que coneixem o el que resulti de les nostres estúpides actuacions mediambientals.

Però a vegades sembla que, a més de destrossar el que ens van llegar els nostres avantpassats, també hem de barallar-nos per causes diverses i posar en perill la fràgil convivència humana.

Aquests darrere dies hem pogut assabentar-nos que als Estats Units (ves on havia de ser si no) un líder religiós musulmà ha decidit construir una mesquita molt a prop de la zona zero de Nova York. No soc contrari a la construcció de mesquites, encara que em sembla be la decisió que veren prendre els suïssos en referèndum (aquests sí que hi tenen la mà trencada en fer referèndums) de no autoritzar l’aixecament de minarets, però s’ha de ser curt de gambals per projectar construir-ne una a prop d’on ara fa nou anys un atac perpetrat per gent que practica aquesta religió va destruir les torres bessones i va provocar tota una sèrie d’actuacions que van posar en perill la seguretat de molts països i, fins i tot, una guerra i altres actes terroristes de resposta.

Dic que s’ha de ser curt de gambals per no dir que s’ha de ser un provocador, però podria ser aquesta la finalitat d’aquesta decisió presa per el líder religiós musulmà.

Que els autoritats nord-americanes no hagin impedit la construcció de la mesquita, al menys de moment, pot ser degut a tàctiques polítiques, maniobres de seguretat o ves a saber què. El cas és que un clergue protestant nord-americà ha decidit respondre a aquesta insensatesa amb una altre de major tamany. La ment humana té la capacitat de superar-se a sí mateixa quan es tracta d’imaginar bestieses. Aquest fanàtic ha decidit cremar llibres sagrats musulmans (l’Alcorà) el dia de l’aniversari de l’atac terrorista a les torres bessones si el líder musulmà no es desdiu de construir la mesquita a prop de la zona zero.

A una ofensa es respon amb una altre ofensa. La diferència és que el món occidental no sol fer cas d’actes com aquest i a cap país del món hi ha hagut actes de protesta per la decisió del líder musulmà. Però al món islàmic es mouen per altres paràmetres i una ofensa com aquesta de cremar llibres sagrats és la pitjor provocació. De moment ja hi ha hagut aldarulls en algun país i, pel que sé, fins i tot un mort i l’amenaça d’atacar baser militars americanes i ambaixades.

No hi podria haver una mica de sentit comú? Només una mica, no calen grans dosis, no cal ser un sant ni un cervell super-desenvolupat per asseure’s i parlar. No ha de ser tant difícil fer veure al líder musulmà que la decisió pot provocar problemes, ni potser hauria de ser tant difícil que els psiquiatres d’aquell país facin veure al clergue protestant que per culpa seva hi pot haver un merder de mil dimonis, que ell no està per fer justícia universal sinó per predicar la pau i el respecte.

Deu ser casualitat, coses del destí, però ahir vaig trobar per internet la cançó que el cantant quebequès Raymond Lévesque va compondre l’any 1956 anomenada “Quand les hommes vivront d’amour”, en la versió catalana de Marina Rossell i Lluís Llac (“Quan tothom viurà d’amor”), tot un cant a la pau, el desig d’una esperança però, a la vegada, el reconeixement que potser quan arribi la pau “no ho podrem veure”. Com a mínim que ho vegi algú, si és que darrera nostre hi queda algú.

Aquí teniu l’adreça d’un muntatge que he trobat al You Tube amb aquesta cançó: http://www.youtube.com/watch?v=iBhlIVPsjOU

La lletra, en català diu així:

Quan tothom viurà d’amor
no hi haurà mai més misèria,
els soldats seran trobadors
però potser no ho podrem veure.

Del llarg camí d’haver viscut
d’haver somiat, d’haver lluitat,
d’haver estimat, d’haver perdut
ens n’ha quedat un gest amarg.

La història sempre ha estat així
i perquè arribi un temps d’amor
cal que la mort faci el seu joc.
De què ens serveix, doncs, saber tant?

La vida és un camí de sang
calia ser-hi i caminar
passant la rella pel vell camp
solquem la terra del demà.

Albert Castany.

Montgat, 10 de setembre de 2010.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *