Em sorprèn la proposta de CiU de demanar el Concert Econòmic.

Després de la sentència del Tribunal constitucional moltes coses han canviat. Ja no podem confiar en negociacions per esgarrapar més cotes de poder o més recursos. La sentència ha tancat moltes portes. Ara cal un canvi d’estratègia.

Tenim el que tenim, que és el que uns jutges han decidit deixar-nos en contra de la nostra voluntat expressada en referèndum, i no s’hi val a prometre noves negociacions. La sentència tanca un procés on la Generalitat era més o menys forta segons la correlació de forces a les Corts espanyoles i el govern espanyol era més o menys dèbil segons també aquest equilibri.

Ara les regles del joc s’han acotat. Ja no hi ha tant marge per la negociació, en alguns temes s’ha tancat la porta. El tema més tocat és el del finançament. S’ha eliminat la bilateralitat, certes potestats regulatòries i la equiparació entre esforços fiscals. Amb tot això, la balança fiscal segueix sent de dèficit i no té solució.

Tenint en compte això em costa d’entendre que CiU basi el seu discurs en prometre exigir el concert econòmic. Sincerament ho trobo una temeritat. Cap govern espanyol, del signe que sigui i per més que necessiti els vots de CiU s’avindrà a negociar el concert econòmic. Si així ho fes, hauria de modificar tot un seguit de lleis a nivell estatal i hauria de comptar amb el vot favorable de la resta d’autonomies. Ho veieu factible? Creieu que les altres autonomies es resignarien a no demanar el mateix? Tal com va dir el president Montilla, i amb això potser és l’únic punt on coincidim, l’estat esdevindria inviable. Només per això, tenim el “no” assegurat.

El que ja em sorprèn i em deixa perplex és que s’amenaci per part d’en Mas amb un tancament de caixes o alguna cosa semblant. Siguem seriosos. Un tancament de caixes va ser possible a finals del segle XIX per dues raons molt senzilles: 1ª que eren els empresaris que protestaven contra una mesura econòmica imposada pels polítics espanyols, i 2ª que els empresaris catalans tenien empreses catalanes que venien productes al mercat interior català i espanyol. Contra qui protestarien els empresaris avui? Contra una actitud d’ofec del govern espanyol contra el govern català. Això els afecta? Als petits potser si, però als grans no. Com és avui la empresa a Catalunya? És una empresa globalitzada, amb empreses petites que malden per sobreviure a una crisi i empreses grans que, moltes vegades, tenen el centre de decisió fora de Catalunya. Quina probabilitat d’èxit té una convocatòria d’aquest tipus? Jo crec que tant poca que gairebé podem pronosticar el seu fracàs.

Em costa de creure que un partit que ha governat durant més de 20 anys a Catalunya faci aquestes propostes.

O jo estic molt equivocat i no sóc capaç d’analitzar el teixit empresarial i la situació política i econòmica actual o aquestes propostes són fruit de la improvisació per intentar no perdre posicions de cara a les eleccions. I això no és el millor camí per governar perquè, si s’arriba al govern amb aquestes promeses, només s’aconseguirà frustrar més l’electorat.

Sóc militant de CDC i em sap greu dir-ho però estem equivocant el discurs.

El discurs d’abans de la sentència del Tribunal Constitucional em semblava correcte, en la línia de sempre. Però amb la sentència em dona la impressió que hi ha una desorientació de com enfocar el futur. Aquesta sentència ha precipitat moltes coses, i n’accelerarà moltes més. El partit que vulgui governar ha de tenir un discurs fiable i, en aquest punt, CiU no convenç. Al menys a mi no em convenç. I és un punt essencial.

N’hi ha d’altres, però ja en parlarem.

Albert Castany.

Montgat, 29 d’agost de 2010.

One Comment

  1. Bon dia i bona hora,

    sí, teniu raó, la proposta del concert econòmic no té camí real; sí, però, emocional. Els partits polítics, ara i a Catalunya, han d’oferir alguna solució al difícil context de la crisi i, segons en Mas, el concert és una sortida.

    Tothom sap que no és pas possible; que l’estat ja ha dit, per dreta i per esquerra, passant pel mig, que la missió ja és acomplida i que l’estat ja té l’estructura definitiva, per sempre més, fins que convingui alguna petita adaptació de caire decoratiu.

    Però en Mas no menteix ni enganya, diu que un element del seu programa és “exigir el concert”, vol dir “demanar” a l’amo de l’empresa estat del PSOE i del PP. Quin problema hi ha? Exigir no vol dir obtenir o aconseguir. Segons en Mas, que ja ho ha dit, Catalunya, la seva gent i la seva terra, no són madurs per segons què i, d’aquí que arribi la maduresa, la via a fer és una mena d’enduriment de la personalitat col·lectiva que, inevitablement, pot dur al desencís i l’encaix definitiu a l’estat de la descentralització administrativa, que no pas política. Si li surt bé això d’anar madurant, igual acabem sent una espècie de superherois, però jo no m’hi veig amb cor; no sóc rebel per natura, sóc un català emprenyat, honrat, treballador del matí a la nit, que m’agrada veure la tele en català i com creixen els meus filla i fills sense complexos ni ofecs per l’obsessió que té la meva família de fa segles de ser catalans. Però no sé què passarà.

    No diu en Mas, això no, que l’estat espanyol és immadur d’acceptar-nos, però així van fent de fa més de tres segles i ja veus tu com han fet, fan i faran, i també ens han desfet, ens desfan i ens desfaran, i és que som una part important del seu negoci, si no el darrer que els hi queda, perdudes altres colònies i àrees d’influència i substracció econòmica.

    Mala sort, per no dir altra cosa. Continuem i no hi ha sorpresa a l’horitzó. Amb l’exigència del concert com a gran fita, potser ens donin alguna competència sobre quelcom.

    N’hi ha gent, però, jo mateix, que no em considero immadur de cara a res, si més no, pel que fa a la independència de la meva terra i de la seva gent. Ja ens ho farem com sigui que, ara per ara, anem perdent uns €22.000.000.000 i, per babaus que siguin els qui manin, doncs ja podran administrar-los d’alguna manera millor que ara, que no els tenim.

    Quan parlem en públic i ens insulten, jo me’n vaig, que són mesquins, mancats de generositat moral, diuen. Si no t’accepten, què fer si no? Doncs marxar, que no paga la pena discutir un dret humà natural. Jo mai no he pensat pas que els russos siguin res de negatiu perquè parlin rus, oi? I milers de milions de persones tampoc, n’estic convençut.

    Salut i República de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *