L’estat no ho paga, ho paguem nosaltres amb impostos.

Sempre sentim dir als governs de torn que “hem posat X milions (o milers de milions) per tal cosa”. Però, de veritat ho posa el govern (o l’estat)? Encara hi ha algú que s’ho creu això?

No, quan el govern (o l’estat) posen diners, sigui la quantitat que sigui, no ho posen ells, ho posem nosaltres via impostos.

Bàsicament un govern té tres maneres de finançar-se, imprimint diners, recaptant impostos, i emetent deute. En tots tres casos, qui acaba pagant la festa és el contribuent via impostos o via inflació.

Imprimint diners.

Des que l’estat espanyol pertany a la UE, aquesta possibilitat ja no la té, però el BCE sí que ho pot fer, per deixar diners als estats (per exemple). Imprimir diners, ho faci qui ho faci, sempre acaba creant inflació als països que utilitzen aquella moneda. Per tant, qui paga és el contribuent, aquesta vegada via pujada de preus i, també, amb més IVA en termes absoluts (més impostos).

Recaptant impostos.

És la forma més clara i directe que el contribuent pagui els diners que necessita l’estat. No calen explicacions.

Emetent deute.

Aquesta és la manera que dona més joc, perquè una part d’aquest deute emès el poden comprar els mateixos contribuents, amb la quan cosa cobren uns interessos, i es compleix allò de “contents i enganyats”. Perquè? Perquè per pagar aquests interessos l’estat utilitza els impostos que prèviament ha pagat l’administrat. I algú dirà “és una manera que els meus impostos tornin a la meva butxaca”. Sí, però si no s’hagués hagut d’emetre deute, no s’haurien hagut de pagar interessos i no s’haurien d’haver recaptat més impostos; no haurien entrat diners a la teva butxaca, però tampoc n’haurien sortit. Això per no dir que la majoria del deute, la gran majoria, es col·loca als mercats i els compren altres estats, amb la quan cosa estàs pagant impostos per pagar interessos a altres estats. Tot rodó.

Conclusions.

Que us he volgut dir amb això? Que l’estat no posa res, que ho posem nosaltres, d’una manera o altre. Que quan el president del govern de torn ens diu que “hem posat X milions (o milers de milions) per fer tal cosa” en realitat ens està dient: “vosaltres, contribuents, us pagareu tal cosa que us costarà X milions (o milers de milions)”.

Si féssim aquesta traducció simultània dels discursos governamentals, potser la cosa canviaria. Perquè la majoria d’aquests munts de milions son per pagar a empreses privades que fan l’agost, pagant nosaltres.

En una economia de lliure mercat se suposa que no es pot intervenir en els preus i s’ha de respectar la lliure competència. Però això és pura teoria econòmica, perquè el mercat no és lliure en la mesura que tampoc és perfecte, que voldria dir que tothom té tota la informació i pot escollir a qui compra i així influir en els preus. No, això no passa. Ni tenim tota la informació, ni podem escollir a qui comprem (perquè els preus son molt semblants entre uns i altres) i, per tant, no podem influir en els preus.

Quan un govern destina diners a pagar una part del preu del litre de carburant (20 cèntims per litre) en realitat està diferint el nostre pagament, perquè aquests 20 cèntims els paguem amb impostos i l’estat els dona a les petrolieres. Els 20 cèntims surten de la nostra butxaca i van a les petrolieres, però abans passen per les arques de l’estat. És com anar de Tarragona a la Vall d’Aran passant per Perpinyà. I nosaltres aplaudim i tot!

Quan el govern de torn posa un topall al preu del gas per fabricar electricitat, però a la vegada ens posa un import compensatori que gairebé iguala (sinó supera en molts casos) l’estalvi de la mesura del topall, ens està dient que d’una manera o altra acabarem pagant el preu que marquen les empreses energètiques.

Quan el govern crea un impost sobre els beneficis de la banca, (com si no hi hagués ja un impost de societats), per més que digui que vigilarà que no es repercuteixi als clients dels bancs, tots sabem que a la curta o a la llarga, acabarem pagant-ho amb comissions i despeses, no ens enganyem.

I a tot això, en temps de crisi i inflació galopant, aquestes empreses multinacionals, és igual el país on tinguin la seva seu social, augmenten els seus beneficis amb una alegria que fa fàstic.

En el lliure mercat no es poden posar límits als preus ni als beneficis empresarials, però hi ha empreses que proveeixen a la ciutadania de serveis essencials, i en temps de crisi, encara que només sigui per emergència, s’hauria de poder fer.

Mentrestant, fem aquesta traducció:

L’estat posarà… = jo posaré…

L’estat farà l’esforç de destinar diners a… = jo faré l’esforç de destinar diners a…

Ampliarem els ajuts a… = jo ampliaré els ajuts a…

I així amb tot, que l’estat només administra els nostres diners, i a vegades els administra molt malament.

Albert Castany Tresserras.

Tiana, 16 d’octubre de 2022.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *