Diuen que avui és festa?

Avui han vingut un grup de turistes espanyols a Barcelona a explicar-nos a crits i a cop d’himne i bandera, que els catalans ens hem de sentir molt espanyols i molt orgullosos de ser-ho, perquè això és el que ells, que ho saben tot i tenen la raó absoluta, així ho han decidit.

S’han passejat pel Passeig de Gràcia, avui que totes les tendes estan tancades, amb les seves banderes multicolors. Fa goig veure banderes veneçolanes, colombianes, uruguaianes, xilenes, argentines, peruanes i d’altres països Sud-americans en una manifestació per la unitat nacional espanyola. I grups folklòrics d’aquests països ballant dances tradicionals. Ells, que fa dos-cents anys es van començar a independitzar d’aquesta nació espanyola i, que jo sàpiga, no han demanat tornar-ne a formar part. Curiós, per no dir que això és la versió hispànica de la síndrome d’Estocolm.

Avui la espanya profunda s’ha manifestat a Barcelona i ha convertit, encara que només sigui per unes hores, la capital catalana en un petit reducte de les essències pàtries del patrioterisme més tronat. Petit per la extensió de la manifestació i per la quantitat d’assistents, que encara que els portin en autocars des d’altres punts de la seva pàtria, mai ompliran realment un passeig de Gràcia com l’hem omplert els catalans quan ens hi hem posat, i només amb gent d’aquí.

Els nostàlgics de l’antic règim han anat al monument a Colom a aixecar el braç, com als vells temps, i a airejar les seves banderes feixistes. Res de nou, sempre hi ha els radicals feixistes que treuen el cap un dia l’any i després se’n tornen a casa a fer la letargia fins el proper akelarre.

I els feixistes més feixistes han fet el seu als peus de la muntanya de Montjuïc, per no perdre el costum, entre simbologia nazi.

Diuen que es la festa de la hispanitat, de tots els espanyols, dels espanyols que pensen com ells, evidentment, però això darrer s’ho callen. I després diuen que l’11 de setembre ens l’hem apropiat els independentistes. Cinisme no els en falta.

I després, quan hagin fet la seva rua pel centre de Barcelona, se’n tornaran al cau, cofois d’haver vingut a territori ocupat a demostrar que ells son qui mana, que “Catalunya es de España” (amb aquell sentit tronat de la propietat) i que els suposats milers i milers de catalans que se senten espanyols poden estar tranquils, que ells els defensen, ni que sigui en actes patrioters com els d’avui.

Sembla ser que amb això ens volen fer sentir més espanyols, quan en realitat encara ens en sentim menys. Però ells, incapaços de convèncer, volen vèncer.

Diuen que se celebra el descobriment d’Amèrica, quan en realitat celebren el primer dia de la història d’un imperi que es va desmuntar amb la mateixa celeritat que es va crear, que va néixer a cop d’espasa i amb molta sang, i es va desfer també a cop d’espasa i amb massa sang. Però ells segueixen vivint d’aquells temps “gloriosos”, per no voler veure les misèries de l’estat que els ha quedat.

Un descobriment que no va ser tal cosa, perquè difícilment es descobreix un territori quan ja hi viu gent des de fa segles.

De festes nacionals n’hi ha de diferents orígens, França commemora el dia que el poble va prendre la Bastilla i va començar a tallar caps d’alta “alcurnia”; Itàlia, en canvi celebra el dia que van decidir en referèndum que abolien la monarquia i iniciaven el camí cap a la República. Però no en conec cap que commemori l’inici d’un imperi (potser sí que n’hi ha algun) perquè els imperis, tard o d’hora desapareixen.

A vegades s’ha comparat l’imperi espanyol a l’imperi romà, per la seva extensió i importància, no per res mes. Tots dos van començar expandint-se a sang i fetge, però l’imperi Romà va acabar per la invasió de pobles estrangers que van trossejar-lo, mentre que l’espanyol va petar des de dintre, amb revoltes dels territoris que, farts de la corrupció monàrquica espanyola i la seva estructura estatal, van decidir que preferien viure separats de la metròpoli. Dos finals ben diferents.

Mentre a Barcelona venen els casposos a empudegar alguns carrers i places, a la Villa y Corte s’hi reuneix el bo i millor del règim, amb el monarca al capdavant, empolainat amb les millors gales dels uniformes militars. Aquest any toca anar vestit amb l’uniforme de la Marina, per presidir la desfilada d’un exèrcit que cada any rep més diners per comprar armament, no sigui que s’emprenyin. Un exercit que construeix vaixells que no suren, submarins que no immergeixen i altres andròmines defectuoses.

Paracaigudistes que s’abracen als fanals, avions que no aconsegueixen fer correctament els colors de la bandera, i així anar fent un espectacle que té més de joc dels disbarats que de desfilada militar seriosa. Aquest any al paracaigudista se li ha entortolligat la bandera als peus i la cabra de la Legion (en realitat és un cabrit) s’ha quedat enrere i ha estat avançat pels “caballeros” (ja deu ser vell, pobre animal, per suportar aquests esdeveniments). Pots comptar que el monarca haurà posat aquella cara de pomes agres que tant fàcilment li surt de l’ànima.

Però demà serà dia 13 i el vent s’ho haurà emportat tot. Esperem que a Barcelona bufi una ventada que netegi els carrers, encara que ja se sap que als racons sempre hi queda merda sinó se’n fa una neteja a fons, i aquest país no l’ha feta mai. Algun dia ens hi haurem de posar.

Albert Castany Tresserras.

Tiana, 12 d’octubre de 2022.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *