En poques paraules, es basa en 4 tipus de personalitat a cada una de les quals li assigna un color. El percentatge de cada color que té una persona descriu la seva personalitat. Be, podeu trobar molta informació al Google sobre el tema, jo us recomano el bloc “Valors i persones” per tenir una idea del tema.

El que us vull parlar és de l’ús que se’n fa d’això. Us ho explico a traves d’un amic que li han fet per fer-ho més entenedor.

Al meu amic, en Pep, li van fer el test a la feina, a ell i a tot el seu departament. Al cap d’un temps d’haver emplenat el test (que es fa via informàtica) els van convocar a tots en un hotel per explicar com havia anat. Aquestes coses es fan fora de l’ambient laboral per tal que la diada sigui més distesa.

Els van repartir un dossier amb una sèrie pàgines on se’ls explicava a cada un la seva personalitat, quins son els seus punts forts i els seus punts dèbils, com els han de tractar els demés i un parell de gràfics amb els esmentat quatre colors.

Hi pots estar d’acord o no, no hi ha personalitats bones ni dolentes, és una simple eina. Però Deu n’hi do amb l’eina!

A en Pep li va sortir que tenia una gran dosi de colors blau (precís, formal, objectiu, analític, prudent, metòdic…) i verd (comprensiu, conciliador, constant, tolerant, pacient, sensible…), amb un lleuger predomini del blau i que tenia molt poc groc (comunicatiu, espontani, entusiasta, expressiu, sociable, efusiu…) i menys vermell (audaç, directe, resolt, decidit, dominant, competitiu…), encara que tots dos colors estaven igualats.

En Pep es va veure ràpidament qualificat com a blau. Ningú li va reconèixer el verd, i ja no diguem els altres dos colors. A l’informe predominaven les frases referents als aspectes del color blau. En Pep va trobar a faltar una anàlisi més profunda de la seva personalitat.

Després d’aquell dia, en Pep només sent frases com: “en fulano és verd”, o “mengano és groc”, o “aquell altres es de tal color”. En Pep ho troba simplista i frívol, perquè en Pep, a pesar de ser analític i fred amb els papers (feina), es guia pels sentiments amb les persones (relacions personals), i no entén que se’l qualifiqui només per la vessant més material quan pensa que una persona s’ha de qualificar per la vessant més emocional.

Em deia en Pep que fins ara tenia molt clar que per la empresa és un simple número, però ara veu que per alguns dels seus companys no deixa de ser un simple color (i només un dels quatre).

A vegades, de tant simples, som injustos. En Pep s’ha trobat amb la moda dels colors, com quan s’acosta un mundial de futbol que tots els nanos juguen a futbol, però després s’obliden. Tard o d’hora en Pep veurà com els companys deixen de parlar de colors, però potser aleshores ja serà massa tard, em deia que potser aleshores haurà descobert com son de simples aquells qui creia profunds i dignes d’admiració.

I es que, a vegades, una eina que pot ser molt útil per avançar en el coneixement d’una persona, s’utilitza per crear un estereotip i mirar cap una altra banda. És la versió “en color” de les etiquetes de tota la vida.

Tranquil Pep, que d’aquest xarampió no es mor ningú!

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 4 de març de 2012

Al final no hi ha hagut situacions d’emergència, però ha nevat i glaçat al litoral tal com es preveia.
Potser no s’han repetit les situacions de fa dos anys pel fet d’haver-se portat a terme aquesta campanya d’informació, potser també perquè la situació no ha estat tant extrema com es preveia. El cas és que no s’ha repetit el que va passar fa dos anys i això és el que compta.
He sentit opinions a favor i en contra del pla d’alerta posat en marxa per la Generalitat, tant de ciutadans com d’empresaris hotelers. La veritat és que sento pena per la gent que no acaba d’entendre que la seguretat de la col·lectivitat està per damunt de la opinió individual o del negoci.
Pena i llàstima per una gent que són incapaços de veure que el món no s’acaba a un pam dels seus nassos, i que el país no només és Pirineus o Costa Brava, o comarques de l’interior.
Potser a mi no m’ha afectat la onada de fred i neu, però he de pensar que a molta gent sí que li pot afectar.
A tots aquells ciutadans que, un cop passat el moment, diuen que no n’hi havia per tant i que s’ha provocat alarmisme, els diria que potser no ha passat res perquè aquesta vegada hem estat alertats i qui ha pogut evitar sortir de casa ho ha fet. Als hotelers que es queixen que els han anul·lat reserves els diria que els interessos del seu negoci no poden estar mai per sobre de la seguretat dels seus clients, que es podrien haver quedat col·lapsats en embussos a la carretera com va passar fa dos anys. A tots aquells que han destrossat els nostres paisatges de mar i de muntanya per acabar desitjant un turisme d’espardenya i borratxera, els diria que el millor que poden fer és tenir la boca tancada en moments com aquests.
Fa dos anys, el govern tripartit no va alertar de la situació que s’acostava. Potser per no crear alarmisme, potser per incompetència d’uns “responsables” als quals el càrrec els venia massa ample.
Com cada dia varem anar a treballar i passades les quatre de la tarde, quan la situació ja era irreversible a Barcelona, a la feina ens van dir que pleguéssim. Quan vaig arribar a Plaça Catalunya els trens de rodalies ja no funcionaven. Vaig haver d’agafar el metro fins a Pep Ventura (Badalona), ja que aleshores no arribava més enllà. De Pep Ventura fins a casa, a Montgat, hi ha uns cinc kilòmetres. Com la aprada d’autobusos era plena de gent i no es preveia que n’arribés cap, vaig decidir començar a caminar abans no es fes fosc. Al principi tot bé, poca neu a les voreres, tot seguint el traçat de la N-II per dins Badalona. Però a partir de la Riera Canyadó allò va ser un calvari. Després d’una hora de trepitjar neu i tolls d’aigua amb unes simples sabates, es va posar a plovisquejar i el vent era glaçat. D’allà a la gasolinera de la carretera de Montgat a Tiana se’m va fer etern. Vaig arribar a casa amb els peus glaçats.
Si aquell dia els serveis meteorològics i la Generalitat haguessin fet el que han fet aquests dies, jo hauria arribat a casa en unes altres condicions.
A la feina conec gent que va haver d’arribar a casa seva travessant polígons industrials deserts, gent que es va quedar atrapat al cotxe varies hores abans de poder arribar a casa seva. Tot això ens ho hauríem pogut estalviar.
Alarmisme? No, ni molt menys. Aquest país té zones d’alta muntanya i comarques on el fred i la neu són habituals a l’hivern i estan preparats per afrontar aquestes situacions. Però n’hi ha d’altres (costaneres, o de més al sud) on aquestes coses passen molt de tant en tant i no estan preparades, ni es pot demanar que ho estiguin. Quantes vegades neva a Barcelona? I a la platja de Pineda? No es poden tenir màquines lleva-neus a cada cantonada en previsió que s’hagin d’utilitzar un cop cada dos o deu anys!
No siguem tant individuals i recordem que vivim en societat.
Per cert, als hotelers d’alta muntanya només dir-li’s que, en un any on la neu de les pistes d’esquí ha estat majoritariament artificial, que un cap de setmana la gent anul·li reserves no és per queixar-se. El problema no és aquest cap de setmana, el problema és que potser no hi ha un clima adient per tanta estació d’esquí. O potser és un altre.

Albert Castany Tresserras.
Montgat, 4 de febrer de 2012.

L’aventura nomes ha durat dos anys! Dos anys de dificultats de tota mena als quals s’ha afegit una crisi que ha estat implacable.
Jo crec que el projecte era necessari, que calia intentar-ho. El país s’ha distingit sempre per ser terra d’emprenedors, no d’aventurers,  sinó de gent que, amb els peus a terra, miren el futur i l’imaginen diferent i millor. Ha estat sempre així aquest país. La revolució industrial va entrar a la península per Catalunya, les noves tecnologies han tingut aqui una acollida i desenvolupament comparable als països mes avançats… Podríem posar molts exemples.
Peró tornant al tema d’Spanair, i sense voler caure en victimismes, cal lloar la iniciativa d’uns empresaris i institucions que van comprar una companyia en crisi per portar a terme un projecte que era viable si no hagués estat per ingerències interessades. I cal denunciar aquestes ingerències interessades que, al final l’han fet fracassar. Em refereixo a les denuncies que van fer altres companyies de baix cost com Vueling o Ryanair referents als ajuts que Spanair va rebre de la Generalitat de Catalunya.  Curiós, i a la vagada cínic, que Ryanair (després dels xantatges a que ha sotmès la Generalitat exigint subvencions per mantenir els seus vols des de Girona o Reus) ara vingui denunciant ajuts a altres companyies.
I ha estat això, la possibilitat que aquestes denuncies tirin endavant et que ha fet que la companyia aèria de Qatar es faci enrere en la seva intenció d’entrar a formar part de l’accionariat d’Spanair com a soci industrial. Aquesta negativa ha estat clau per prendre la decisió de deixar de volar.
I ara ve la traca final, la garrotada definitiva que por acabar amb tot: el Ministerio de Fomento amenaça amb una sanció milionària (fins a 9 milions d’euros) a la companyia per haver cessat la seva activitat de manera sobtada. Al·lega la ministra que no permetran que “se pisoteen los derechos de los ciudadanos”! Això ho diu qui constantment trepitja els drets dels catalans!

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 29 de gener de 2012

Eren els dies de la que s’ha anomenat “setmana boja”, aquesta setmana que tenim al desembre amb dos dies festius separats tant sols per un dia laborable, la setmana de la Constitució i la Puríssima. Un pont que cada cinc o  sis anys (segons com venen els anys de traspas) esdevé aqüeducte amb festa el dimarts i dijous. Això fa que, cada cinc anys reneixi el debat sobre la necessitat de “racionalitzar” les festes i passar-ne algunes al divendres o dilluns més proper.

Com totes dues afirmacions poden separar-se, les separo i les comentaré en escrits diferents.

Ara parlo de la segona frase. No per res, simplement vull dir el que fa mesos que penso sobre aquest tema.

“La productivitat s’incrementa amb un bon clima laboral”.

Les grans empreses estan gairebé obsessionades en cuidar el clima laboral. Es fan xerrades, s’organitzen activitats extra-laborals, reunions de departament… tot encarat a millorar la relació personal dels qui hi treballen i a esbrinar quines mancances hi ha en aquest terreny i com es poden superar. Tot això és necessari perquè hem perdut el factor humà a la empresa. El lloc de treball ha passat a ser despersonalitzat, no diré que deshumanitzat, però gairebé. Tots ens veiem com a peons d’un joc que té per darrera finalitat la consecució de beneficis empresarials.

Quan es perd el factor humà el treball esdevé rutina, molèstia, és allò que s’ha de fer perquè no hi ha més remei, i les hores que es passen a la feina s’han de passar com sigui i el més ràpidament que es pugui.

Aleshores la productivitat (no la producció) disminueix. Potser farem el mateix, però trigarem més hores. I a més hores treballades, més desgana i menys productivitat. És el peix que es mossega la cua.

El bon clima laboral és un altre peix que també es mossega la cua, però aquesta vagada en positiu. Si t’hi trobes be, no diré que vagis a la feina cantant i ballant, però no hi vas a desgana, fas una altre cara i això es nota. La feina pot ser feixuga, però el temps passa més be. Trigues menys en fer la mateixa feina, els imprevistos els encares d’una altra manera, en positiu, i els superes més fàcilment.

El factor humà és clau en tot això.

Si la persona que dirigeix l’equip humà és positiva transmet positivisme, si té les idees clares mostra el camí a seguir sense ambigüitats, si és flexible crea complicitats, si escolta afavoreix la iniciativa. És clar que l’equip que té al seu càrrec ha de correspondre, però és més fàcil obtenir aquesta correspondència amb un “manager” d’aquestes característiques que sense elles. No existeixen aquest tipus de gent? I tant! Jo tinc la sort de tenir-ne una com a cap de departament.

Recordo que fa trenta anys, quan començava a treballar, tenia companys i “jefes” que feien la feina agradable. Aleshores, parlant amb un bon amic, li vaig dir que feia la feina que m’agradava i que tenia un bon ambient de treball. El meu amic em va dir “quina sort que tens! Allà on treballo això no passa”.

Al llarg dels anys jo també he passat per males èpoques a la feina, he recordat les paraules del meu amic i he pensat que havia tingut molta sort als meus inicis laborals.

Ara, des de fa una mica més de mig any, torno a tenir un bon ambient. L’altre dia pensava que, malgrat que encara em queden uns quants anys per jubilar-me, seria molt bonic poder dir que acabava tal com havia començat, fent la feina que m’agrada i amb un bon ambient laboral. Soc així de sentimental.

Això és qüestió de sort, no tothom serveix per dirigir, ni tothom serveix per treballar en equip. Jo he tingut la sort d’anar a parar en un equip on es donen les dues coses: qui dirigeix serveix per fer-ho i els meus companys saben treballar en equip. No sé quant temps durarà, ja se sap que a la feina les coses canvien d’un moment a l’altre, però de moment ho gaudeixo.

La meva productivitat ha augmentat, i jo soc el mateix d’abans, però amb més ànims. El que ha canviat és qui està per damunt meu i qui m’envolta. És a dir, ha canviat el clima laboral. I ho ha fet possible el factor humà.

Les grans empreses, a vegades dona la sensació que contracten la gent que ha de portar equips humans fixant-se més en la seva titulació que en la seva vàlua personal. Després tot és fer cursos i seminaris. Però hi ha coses que no s’aprenen, cada u és com és. Soc dels que creuen que la personalitat i la forma de ser haurien de tenir més pes a l’hora de la selecció, aleshores els cursets i seminaris sobre clima laboral servirien per accentuar els valors de cada un, i no per crear-los artificialment.

Tornant a la setmana boja, treballar dia sí i dia no, evidentment que la productivitat no és la mateixa que treballar dies seguits, però estic segur que amb un bon ambient laboral la productivitat no se’n ressenteix tant.

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 15 de desembre de 2011.

Abans d’acabar la campanya, gairebé a l’últim moment, deixo aquí unes quantes reflexions. L’ordre no és per importància sinó per tal com m’han vingut al cap, que cada un els ordeni segons el seu criteri.

1. Resultat previsible.
A hores d’ara totes les enquestes donen majoria absoluta al PP i pronostiquen una debacle del PSOE. CiU, enmig de tots dos a Catalunya, té l’objectiu de millorar resultats i ser la primera força. De moment els enquestes donen un empat tècnic a Catalunya entre CiU, PP i PSC.
Si la majoria és aclaparadora al Congrés dels Diputats, amb un PP que no li calgui el suport de ningú, la única esperança per CiU és guanyar a Catalunya. Només així podrem trucar a la porta de l’estat i demanar el que ens correspon. Només si podem dir que a Catalunya no han guanyat, podrem anar amb força a exigir el que ens pertoca.

2. La situació econòmica és greu.
Amb un PSOE incapaç de diagnosticar a temps la crisi (fins i tot la va negar), i per tant de posar-hi solució, i un PP que ha adoptat la tàctica de veure-les venir, de fer d’espectador de l’ensorrament de la economia del país, CiU ha optat per tornar a ser el partit amb sentit d’estat i de responsabilitat per votar a favor d’unes mesures que no agraden a ningú, però que si no s’haguessin adoptat ja faria temps que l’estat espanyol estaria intervingut.
Ens diuen de tot, però quan ha calgut posar el be de la comunitat per damunt de la tàctica electoral, només CiU ha estat a l’alçada.

3. Sembla que no han governat mai.
És curiós, però tant PP com PSOE tenen discursos de nouvinguts, de partits que no han estat mai al capdavant d’un govern. És cert que els dos caps de llista que opten a la presidència no han estat mai designats presidents de cap govern, però han estat ministres. Doncs els seu discurs és de qui no ha trepitjat mai un ministeri.
El PP, que té tots els números per governar, ha estat dues legislatures al govern, una amb majoria simple i l’altra amb majoria absoluta. Ja fa set anys d’això, però Rajoy ha estat ministre i no ens pot venir prometent miracles.
El PSOE està governant en aquests moments. El seu cap de llista va ser ministre fins fa poques setmanes. Aquest encara menys ens pot venir prometent tot allò que no ha fet ara que podia.
No sé què és pitjor, si un que promet allò que sap que no podrà fer o aquell que promet allò que no ha volgut fer mentre podia.
A Catalunya, la candidata socialista (i encara ministra del govern central) ens va dient què hem de fer quan ella tampoc ho va fer.
Però a casa nostra hi ha més partits que han tingut responsabilitats de govern fins fa menys d’un any i, després de deixar-nos el país gairebé en fallida, se’ns presenten com si mai haguessin entrat al Palau de la Generalitat. Donen lliçons com si ells no fossin els culpables d’una situació d’endeutament i manca de liquiditat que ofega les nostres finances.
Tot plegat un discurs que només poden articular els que tenen als ciutadans per curts de gambals. Amb una mica de vergonya no es dirien segons quines coses.

4. Vagues i protestes interessades.
Les retallades pressupostàries forçades pel govern central (no oblidem que és d’allí on va venir la ordre de contenir el dèficit i és d’allí d’on no venen els diners necessaris) han entrat en campanya. Metges i estudiants fent vaga, notícies de persones mortes que s’atribueixen a la manca d’assistència per causa de les retallades… Quan tot això passa la darrera setmana de campanya electoral, sona a tàctica política. hi ha hagut temps de sobres per fer vagues i s’ha esperat a la campanya electoral per trencar les negociacions. La mort d’una persona al mes de setembre es dona a conèixer el mes de novembre. Tot plegat massa sospitós. Cada cosa te el seu temps. És evident que ara té més ressó i fa més mal al partit que governa Catalunya.

5. La herència rebuda del tripartit.
Es presenten en campanya criticant els ajustos pressupostaris (les famoses retallades) com si ells no fossin responsables de la situació actual.
Només tres dades: van deixar un forat de 8.000 milions, l’endeutament fruit de la seva incompetència fa que cada dia la Generalitat hagi de pagar prop de 4 milions d’interessos i l’any 2012 aquesta xifra pujarà a 6 milions diaris, la pilota financera que han creat fa que el nostre govern estigui endeutat fins l’any 2110 (fins d’aquí a cent anys!!).
Algú amb un mínim de vergonya es posaria vermell i callaria. Ja no demano que es disculpin i admetin la seva incompetència, simplement que callin. No és admissible que, a sobre, ens diguin d’on no podem ajustar despeses. Que ens donin lliçons aquells que van suspendre l’examen de les urnes després d’haver buidat la caixa.
Aquests també es presenten com si arribessin de nou. Alguns candidats potser son nous, però els partits ja hi eren.

6. Votar al PP o al PSC és regalar vots al nacionalisme espanyol.
Com va dir la senadora Montserrat Candini, “els diputats del PSC es diluiran al Congrés com un terrós de sucre”. És cert, però no només ells, els del PP també. En no tenir grup parlamentari propi, i per la pròpia dinàmica d’aquests dos partits que no admeten opinions diferents, els diputats del PP i del PSC (integrats dins els grups parlamentaris socialista i popular) perden tota autonomia i voten el que el partit a nivell estatal els mana. Són vots regalats al nacionalisme espanyol que els utilitza en contra de Catalunya quan els convé.
Només els partits catalans, que no tenen les mans lligades, poden actuar segons el seu criteri. Només aquests partits tenen la llibertat d’oposar-se al nacionalisme espanyol.

7. Força per defensar un pacte fiscal per Catalunya.
Amb aquest panorama de crisi, un país al límit de la intervenció i una majoria absoluta previsible pel PP, amb quina força es pot anar a demanar un pacte fiscal que ens garanteixi prous recursos? Com podem demanar un pacte semblant al concert econòmic basc?
Això només serà possible si qui truca a la porta del govern espanyol pot presentar-se com a guanyador a Catalunya. Si CiU guanya aquestes eleccions podrà dir que a Catalunya hem votat per un pacte fiscal, si guanya el PSC i el PP queda segon no hi haurà res a fer. La força dels vots serà doble, per dir si som iguals o diferents de la resta de l’estat i per dir si volem un pacte fiscal o no. Aquí hi ha la gran importància d’aquestes eleccions i del resultat. poder aspirar a un tracte just en el terreny de dèficit fiscal depèn del resultat que obtingui CiU. Només ens val la victòria de CiU, no només en diputats, sinó també en vots.

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 18 de novembre de 2011.

Recordem el context i la frase? Va ser en ple debat parlamentari quan va respondre a una d’aquelles intervencions dels “Ciudadanos” referent a la immersió lingüística (una obsessió gairebé malaltissa d’aquest grup que, com va dir el president, si no fos per aquest tema s’aburririen). La frase va ser la següent, i copio literalment de la transcripció de l’acta del Parlament de Catalunya (pàgina 22 i 23 del document que podeu trobar a http://www.parlament.cat/activitat/dspcp/transcripcions/05_interv_mixt.pdf):

Li hem explicat moltes vegades, però vostè, erra-que-erra, doncs no ho vol acceptar, no? Que resulta que en immersió lingüística en català, que és l’única oportunitat que tindran nens i nenes d’aquest país per aprendre el català, l’única, no en tindran cap més que no sigui aquesta –l’única, i suposo que vostè no els vol marginar de l’aprenentatge en català: l’única serà aquesta–, resulta que quan tots aquests nens i nenes que han fet la immersió lingüística en català s’examinen de castellà, a la revàlida…, perdó, a les proves de Selectivitat, etcètera –la revàlida és d’una altra època (rialles)–, a les proves de Selectivitat, a les PAU, doncs s’examinen d’això. I quan se’ls fan proves –se’ls fan proves– de nivell lingüístic, a quart d’ESO, a sisè de primària, etcètera, quan es fan totes aquestes proves, les PAU, sisè de primària, quart d’ESO, etcètera, resulta que, mira per on –mira per on–, aquests nenes i nenes, aquests noies i noies, «sacrificats sota la duríssima destral de la immersió lingüística en català» treuen les mateixes notes de castellà que els nens i nenes de Salamanca, de Valladolid, de Burgos i de Sòria. I no li parlo ja de Sevilla, de Malàga, d’A Corunha, etcètera, perquè allà parlen el castellà, efectivament, però a vegades a alguns no se’ls entén. (Remor de veus.) A vegades no se’ls acaba d’entendre del tot, però parlen castellà, efectivament. I aleshores, un es pregunta, on és el problema, senyor Rivera?

He subratllat la frase que ha ofès a aquests insignes espanyols. Jo també em pregunto; on és el problema? No hi ha cap mentida, tot és veritat. “A vegades a alguns no se’ls entén”, sí senyor, a vegades costa entendre a gent que parla castellà. Per mi és més inportant la frase anterior quan diu que els alumnes catalans treuen les mateixes notes de castellà que els de Salamanca, Valladolid, Burgos i Sòria. A mi, si fos d’alguna d’aquestes províncies on només tenen un idioma em preocuparia molt que els alumnes catalans, treguin les mateixes notes de castellà que els d’aquelles províncies. I més tenint en compte que, segons diuen, els prohibim parlar castellà a tot arreu! Alguna cosa estan fent malament per terres espanyoles quan el coneixement del seu idioma no té un nivell superior al dels alumnes catalans. Però evidentment és més fàcil llençar merda sobre el que ho fa be i distreure la pròpia incompetència.

Entre aquests que s’han ofès hi ha el president d’Andalusia, on hi ha províncies con Huelva, on l’accent fa més inintel·ligible d’idioma castellà, i ningú nega que parlin el mateix idioma que a Valladolid. Cosa curiosa tenint en compte que als catalans ens neguen la unitat lingüística separant valencià i balear del català, per diferències de pronuncia molt menys acusades.

També es va sentir ofès el ministre Blanco, aquell que no ha complert cap de les seves promeses, aquell que la darrera vegada que va visitar la colònia del nord-est va assegurar que el Corredor del Mediterrani era “prioritari” i pocs dies després anava a Paris a buscar complicitats pel Corredor Central”!

Els catalans ens podem sentir ofesos per moltes coses i no tenim dret a rebre cap mena de disculpa, perquè ells no entenen, o no volen entendre, que ens ofenen sovint. Ens ha ofès el president Zapatero (i els seus ministres) quan ha mentit descaradament. Ens ha ofès el senyor Guerra quan va fer burla de l’estatut mentre li passava el ribot. Ens ofenen els que diuen que a casa nostra perseguim el castellà. Però no tenim dret a queixar-nos.

Dons mireu, a mi les paraules del president Mas em van fer gràcia i ara encara me’n fan més. Ni les trobo fora de lloc ni ofensives. Ja va sent hora que els catalans deixem d’estar obsessionats en no molestar-los. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Ja és ben cert que les veritats ofenen, aquí en tenim una mostra.

Si els ha sentat malament, que si fiquin fulles!

                           .

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 1 d’octubre de 2011.

Ded de 1983 (fa mésd e 25 anys) a Catalunya hi ha un sistema d’educació, pel que fa a l’idioma, basat en la immersió lingüística. Amb aquest sistema s’ha aconseguit que tots els alumnes de Catalunya coneguin perfectament els dos idiomes que, segons la legislació espanyola, són oficials a Catalunya.

Quan es van traspassar a la Generalitat les competències en educació hi havia dues propostes, una era la segregació dels alumnes en classes per raó d’idioma (classes per a nenes catalanoparlants i classes per a castellanoparlants), l’altre era la immersió lingüística (una sola classe per a tots els alumnes on la llengua vehicular seria el català). La primera opció era defensada per sectors afins al socialisme català, l’altre va ser defensat per CiU. Es va imposar el model d’immersió lingüística.

La immersió lingüística no té més valor que la no discriminació de l’infant per motiu de llengua. I quan dic que “no té més valor” no vull dir que no en tingui o en tingui poc, sinó que no té cap més altre bondat si no es fa res més. Fins i tot pot ser negatiu si no es fa be, pensem que durant el franquisme es va establir la immersió lingüística en castellà i tots els que la varem patir recordarem els càstigs per parlar qualsevol altre idioma que no fos el del “imperio”.

La immersió lingüística aplicada al nostre sistema d’ensenyament ha estat una bona eina, i no ho dic jo.

Ha estat avalada per la Unió Europea. Tant en informes fets per professionals de la educació com per resolucions que desestimaven queixes presentades davant dels seus organismes per partits i grupuscles nacionalistes espanyols que volien tenir arguments internacionals per poder aconseguir canvis legislatius a l’estat espanyol. Fins i tot ha estat posada com a exemple per la UE pels països amb més d’una llengua. És això el que ens fa forts.

Ha estat avalada pel Tribunal Constitucional en les seves sentències anteriors a la desgraciada retallada de l’estatut, ara sembla que hi ha hagut un petit canvi d’opinió en considerar que l’idioma català ja no necessita tanta protecció i que el castellà també ha de ser llengua vehicular (va ser un dels cops de la sentència de juny de 2009). Malgrat tot, el Tribunal Constitucional deixa en mans de la Generalitat la valoració de quan el castellà també ha de ser idioma vehicular.

Ha estat el Tribunal Suprem espanyol qui ha decidit pel seu compte que ja n’hi ha prou de protegir el català, que ja està prou protegit i que el castellà també ha de ser vehicular sense esperar més. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no fa res més que exigir a la Generalitat que faci efectiva la sentència del TS. El que sembla incongruent és que per algunes coses cap llei ni sentència es pugui oposar a una sentència del TC i en canvi, en aquest tema i en altres que afecten a la Generalitat, el TS pugui interpretar i contradir les seves sentències. És que el TC no és el màxim garant de la constitució i dels drets dels ciutadans de l’estat espanyol?

Venen temps difícils pel nostre poble, en temes lingüístics, econòmics i polítics, i l’origen del mal és al mateix lloc: el nacionalisme excloent espanyol. Toca tornar a ser resistents. En el tema lingüístic ja ho vaig dir en el meu escrit de 17 de juliol “El català el matarem o el salvarem nosaltres”. El 29 d’octubre de 2010 publicava un altre escrit en aquest bloc amb el títol “Amb l’idioma, fermesa”, on ja parlava del perill de les sentències que es podien desfermar amb la sentència del TC contra l’estatut, malauradament el temps em dona la raó.

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 3 de setembre de 2011.

La darrera ha estat la polseguera que s’ha aixecat perquè Cesc va celebrar la Supercopa amb una estelada al coll. És patètic que en un país que es diu democràtic i avançat aquestes coses puguin passar.

Els símbols són importants a totes les societats, són allò que ens identifica i ens representa, allò que fa que els altres ens reconeguin com el que som. Aquesta importància, portada a l’extrem ens fa caure en la intolerància. No admetre la simbologia de l’altre i imposar-li la nostra és la màxima expressió del despotisme.

Quin mal fa Cesc, o qualsevol altre jugador que celebri un títol amb una bandera estelada? Cap, no fa cap mal a ningú.

A Intereconomia es va desfermar un debat al voltant d’això que és una mostra de la intolerància que cada vagada és més present en la política i en la societat en general.

Es va titllar la bandera estelada vermella de “anticonstitucional”, es va dir que és una bandera associada a “moviments comunistes”. Ni una cosa ni l’altre. Ni és anticonstitucional ni és comunista.

Les estelades (vermella o blava) no són anticonstitucionals perquè no van contra la constitució. Tampoc són oficials, perquè no hi ha cap llei que les oficialitzi. No són il·legals, perquè cap llei les prohibeix. Què son doncs? Són banderes legals, però no oficials. Res més. No és cap delicte portar-les, no pot ofendre a ningú veure-les. Què els molesta? Que son banderes associades a partits nacionalistes i, per tant, amb connotacions separatistes. És el significat separatista el que els molesta. És aquí on els fa mal. No admeten la opció contrària a la seva “unidad nacional”. D’aquesta manera un fet que a mi em va passar desapercebut mirant les imatges per TV3, ells ho van esbombar als quatre vents, li van fer publicitat, i ho van elevar a la categoria d’acte anticonstitucional que fereix la sensibilitat espanyola.

Ells ho barregen tot, el que no els agrada és anticonstitucional, i amb això ja s’obre la caixa dels trons i ja la tenim organitzada.

Tenen la pell molt fina, tot els molesta, tot els ofèn. O espanyols o res, o penses com jo o vas contra mi. No volen convèncer, volen vèncer. No volen raonar, volen imposar. Només amb el pensament únic és possible una convivència en aquest país.

El mal de tot això és que sempre s’acaba demanant perdó. Ens disculpem per no haver fet res de dolent, simplement per si algú s’ha sentit ofès. Doncs no és això, les coses no son així. Una bandera no pot ofendre. A mi la bandera espanyola no m’ofèn, simplement no em fa ni fred ni calor, no em representa, res més. Cesc es guanya el sou jugant a futbol i també juga a la selecció espanyola. Quan vagi amb el Barça a jugar pels camps d’Espanya el xiularan, s’hagi posat la bandera estelada al coll o no, pel simple fet de jugar al Barça. I l’insultaran per jugar en un equip català. No haurà servit de res disculpar-se. Però quan jugui amb la selecció espanyola i marqui un gol l’aplaudiran perquè defensarà la samarreta espanyola. Són així.

Això que passa al futbol, també passa en tots els aspectes de la vida social i política. Tot el que és català, i es reafirma com a tal, és vist com un perill i un atac a l’essència espanyola. Tot allò que és català només s’accepta si no surt del terreny folklòric, de la peculiaritat, del fet curiós, però sempre en un segon pla i només de tant en tant. L’essència, lo important, el que representa internacionalment, només pot ser espanyol en estat pur i en les manifestacions més tronades. Aquest és el corrent i si vas en contra ja has begut oli.

El que passa al futbol és l’expressió del que passa a la societat. Anem malament, acabarem prenent mal. Ja no son un grapat d’exaltats, ara ja tenen els seus canals de comunicació de masses d’abast estatal, tenen les eines per acabar estenent aquesta intolerància pel mètode de la pluja fina, van calant a poc a poc. El pensament únic s’estén com una taca d’oli i penso que als partits nacionalistes espanyols PP i PSOE ja els està be, és una manera més de treure vots.

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 28 d’agost de 2011.

Vaig escriure això des de França. Hi ha de tot a tot arreu, però penso que hem de fixar-nos en el millor que veiem a fora per evitar el dolent que tenim a casa. Penso què és la única manera de millorar.

 Ciclistes.

Pels carrers veig gent amb bicicleta. També pels carrers peatonals. No fan esport, pel carrer no es fa esport amb bicicleta. Es traslladen. No corren, van al pas de la gent o una miqueta més. Quan hi ha aglomeració de vianants baixen de la bicicleta i caminen, quan el carrer s’aclareix, tornen a pujar a la bicicleta.

Aneu a la plaça Catalunya de Barcelona. Les voreres son amples, els ciclistes van ràpids, esquivant els vianants. No van per un costat, van pel mig, per on volen i poden. Entre mig de la gent. No veureu cap d’ells disminuir la marxa i molt menys baixar de la bicicleta.

Aneu a Montgat, al passeig que hi ha entre el turó del túnel del tren i el límit amb El Masnou. Està prohibit anar en bicicleta. La raó és molt senzilla: el passeig és molt estret (menys de cinc metres d’ample) i no hi cap un carril bici. Al principi hi havia senyals de prioritat pels vianants, però la convivència vianant-cilcista era impossible. Els ciclistes no respecten els senyals prou visibles de prohibició. Corren, són incapaços d’abaixar la marxa. Quan hi ha molta gent no baixen de la bicicleta sinó que toquen el timbre perquè els vianants s’apartin. No els diguis res, perquè se t’encaren amb mals modals. Ells tenen dret a circular-hi, “fan esport”. Els vianants no tenen cap dret malgrat tenir la llei a favor. Darrerament sembla que els posen multes, ells pregunten a la policia local el motiu de la multa i exigeixen que se’ls faciliti un pas alternatiu. Caminar no és cap esport? Si més no és un exercici aconsellable i saludable que no es pot practicar a aquesta zona de Montgat perquè els ciclistes, esportistes de cap de setmana, ho impedeixen. Jo ja fa un parell d’anys que procuro no anar-hi a caminar perquè no tinc ganes de barallar-me amb una colla d’incivics.

Gossos.

A prop d’on passem uns dies, a la estació d’esquí de Méribel, hi ha un llac que és l’inici del parc natural del Pla de Tueda. A l’estiu, les estacions d’esquí franceses són plenes de gent que hi ve a passar uns dies de tranquil·litat i també a fer senderisme i alta muntanya. Al voltant d’aquest llac hi ha camins, un d’ells és un camí botànic, on totes les espècies de plantes tenen el seu cartell amb el seu nom. Als dos extrems del camí un cartell indica que està prohibit entrar-hi amb gossos. No en sé els motius, potser és perquè l’animal no malmeti les plantes, el cas és que està prohibit. S’hi acosta una senyora amb un gos. El porta lligat. S’atura a la entrada i espera, als pocs moments surt el seu company. Ara hi entrarà ella i el seu company s’esperarà amb el gos. Els gossos van lligats, no n’he vist cap que vagi lliure, ni pels carrers del poble ni pels camins del voltant del llac, que és com un parc més del poble per la seva proximitat.

Aneu a qualsevol poble del nostre país. Tots els gossos van lligats? Ja no parlo dels camins de la muntanya, o dels jardins, parlo dels carrers. Jo en veig massa que van deslligats i l’amo amb la corretja a la mà.

Les normes es fan per complir-les. S’ha de partir de la base que quan un ajuntament fa una normativa és per algun motiu. El vianant, a tot el món civilitzat té preferència sobre ciclistes. Els gossos a tot arreu han d’anar lligats en espais públics.

Indignats.

A mi m’indignen aquestes coses. També sóc un indignat per aquests motius. Però tinc molt clar que no formo part d’aquest “moviment” que ha sorgit com un bolet fa uns mesos, perquè la seva actitud també m’indigna. Demanen llibertats i canviar un món que no els agrada. Però ho fan sense respectar la opinió de la resta de ciutadans que potser tampoc ens agrada com és. Jo no aniré a ocupar cap plaça pública, perquè és de tots. No construiré cap barraca dalt d’un arbre, perquè els humans ja fa milers d’anys que hem baixat dels arbres. No plantaré cap tenda de campanya damunt d’un jardí perquè no és un càmping, ni arrencaré cap planta per plantar-hi verdures, perquè tot té el seu lloc, i la plaça Catalunya ha de tenir un jardí, no un camp d’enciams. Jo em limitaré a queixar-me, a escriure sobre el que hi estic d’acord o en desacord, participaré en la política del mau país des de dins per canviar un món que no m’acaba d’agradar i una situació política que crec injusta amb el meu país, però amb respecte per les opinions dels altres. I sobre tot, el que tinc molt clar és que no segueixo consignes d’un grup de gent acampats a una cèntrica plaça madrilenya, jo tinc la meva personalitat i el meu idioma per expressar-la.

Ens cal respecte, ens cal acceptar que els altres també tenen drets. I qui no ho entengui se li haurà d’aplicar la norma amb les sancions que en ella s’hi estableixen.

Albert Castany Tresserras.

Méribel-Mottaret (La Savoia, França), 15 d’agost de 2011.

 Mosquits.

 Abans d’anar-nos de viatge els mosquits es van posar les botes amb nosaltres. Picades per cames i braços. Però no picadetes, no. Aquests animals voladors fan unes picades monumentals! I a més deixen marca. Jo no sé quina utilitat tenen els mosquits tigre, amb els normals, els de tota la vida ja en teníem prou. Aquestes bèsties voladores, veritables depredadors alats, ens fan la vida impossible. Algú hauria de buscar una solució a aquesta plaga. Mentre érem de viatge varem estar tranquils, ara havent tornat en unes poques hores ja ens han donat la benvinguda: a mi tres picades, a la meva dona de moment una.

Sorolls.

Jo m’estava quedant sord i vaig decidir operar-me d’una oïda, l’altre havia de fer-se un any després, però vaig decidir que ja hi sento prou, només per una orella, però ja en tinc prou. Mentre no hi sentia gaire m’estava perdent una simfonia de sorolls increïble! El soroll de les motos de trial corrent pel carrer de casa és un dels sorolls més escandalosos que em podia imaginar. No sé què li troben a fer soroll. Els que toquen la botzina del cotxe també mereixen comentari a part, sobre tot els que la toquen perquè algú els obri la porta. Em refereixo a la fàbrica de la Porcellana de Montgat. Jo visc al davant mateix de la porta d’accés al pati de la fàbrica. La Porcellana va tancar al desembre de 2010, però encara hi venen cotxes i camions. No sé que hi fan, però cada un d’ells, quan arriba a la porta es limita a tocar la botzina tantes vegades com li sembla fins que el guarda obre la porta. Hi ha un timbre, però és més fàcil i còmode tocar la botzina. Baixar del cotxe o camió i prémer el timbre cansa massa! I, a més, és poc sorollós. Abans, quan la fàbrica funcionava i donava feina a gent m’aguantava, però ara que ha tancat penso que no tinc cap raó per aguantar sorolls.

Doncs això, que ja hem tornat a la “normalitat” dels mosquits i els sorolls!! Visca!

Mirarem de passar-ho tant be com puguem, amb insecticida i taps a les orelles esperant que algú inventi alguna cosa contra els bitxos o que s’imposi algun dia la cultura del respecte auditiu.

Mentre escrivia això, una altre picada!!! i no és conya!

Albert Castany Tresserras.

Montgat, 22 d’agost de 2011.