Sírius, la més brillant del firmament.

Per completar l’escena de caça que hem descrit amb Orió, Taure i les Plèiades, ens falta el gos. El Ca Major (o Canis Majoris en llatí) que trobem als peus del caçador i del que destaca l’estrella Sírius.

Del Ca Major poca cosa en podem dir, perquè a ull nu no se’n pot veure res a excepció de Sírius i, en nits molt transparents, potser podrem intuir la presència del cúmul obert M41. Per tant ens centrarem en Sírius.

Aquesta estrella és la més brillant del firmament, i a més a més amb molta diferència de la resta d’estrelles que podem veure a ull nu, només superada en lluentor aparent per la Lluna i els planetes Venus, Júpiter i Mart (quan aquests son visibles).

Sírius és l’α de la constel·lació. Té una magnitud de -1,46 i està a una distància de nosaltres d’uns 8,6 anys-llum el que la converteix en una de les més properes a la Terra. Pertany al tipus d’estrella A blanca.

Per fer una petita comparació amb les altres tres estrelles més brillants:

  • Canopus (α Carinae o α Car), l’estel més brillant de la constel·lació de la Quilla o Carina, a l’hemisferi sud, i segon més brillant del firmament) és de magnitud -0,7,
  • Alfa Centauri (l’estel més brillant de la constel·lació del Centaure i el tercer estel més brillant del cel nocturn) es de -0,3
  • i Arcturo (α Bootis o 16 Bootis, el quart estel més brillant del cel nocturn) de -0,1. com es pot veure, la diferència és molt gran.

Localització.

Localització de Sírius.

Deixant de banda que per la seva brillantor destaca de la resta d’estrelles, és molt fàcil localitzar-la si partim del cinturó d’Orió. Les tres estrelles del cinturó assenyalen (a l’esquerra del caçador) l’estrella Sírius.

Les coordenades d’aquesta llum del cel són 6h 45m d’ascensió recte i 16º43′ de declinació.

Característiques.

És una estrella doble, encara que és molt difícil de veure-ho (amb telescopis, evidentment) perquè la seva companya Sírius B és de magnitud 8,5 i queda “enlluernada” per Sírius A. La distància entre ambdues estrelles és de 12” a l’apoastre (3) i 2’5” al periastre (3). Calen obertures mínimes de 100mm en refractors o 250mm en reflectors per poder separar-les. Els darrers apoastres van ser el 1966 i 2016, mentre que el darrer periastre va ser el 1993.

Sírius és 2,5 vegades més pesat que el Sol i 26 vegades més lluminós.

Observar Sírius amb un telescopi és tot un espectacle, perquè la seva potència lluminosa i la baixa altura des de les nostres latituds fa que la llum es descomposi en múltiples centelleigs, simultanis o successius de diversos colors.

La constel·lació del Ca Menor.

Aquesta constel·lació té forma de “T”, formada per Sírius (α) al centre de l’encreuament, β a la dreta, γ a l’esquerra, i δ a l’extrem inferior del pal. Al costat de delta, a la dreta hi ha ε i una mica més avall de delta hi trobem η.

Poca cosa més cal destacar del Ca Major si no és M41 (o NGC 2287), un cúmul obert format per unes 50 estrelles situades a uns 2.500 anys-llum de nosaltres, i en nits molt clares s’endevina a ull nu. D’aquestes, unes 25 son visibles amb un petit telescopi.

La importància de Sírius al llarg de la història.

Tots els objectes molt brillants han tingut importància en algun moment o altre de la història. Sírius, al ser la estrella més brillant no podia ser una excepció.

Els egipcis començaven l’any quan tenia lloc el seu orto helíac (1). L’anomenaven “Shotis” (lluminària) i la simbolitzaven amb un gos (d’aquí el nom de la constel·lació).

L’astrònom i matemàtic grec Aristarc de Samos (310 aC-230 aC) la va considerar un Sol.

El físic i filòsof prussià Immanuel Kant (1724-1804) creia que era el centre de gravitació del mon estel·lar al voltant del qual giraven la resta d’astres.

De “Cannis” deriva la paraula “canícula”, època de més calor, perquè l’orto helíac (1) de Sírius tenia lloc a finals de juny. Avui per efecte de la precessió dels equinoccis (2), té lloc a principis de setembre

Notes.

(1) Sortida heliacal (orto helíac).
Aquest és el nom que se li dóna a la primera aparició d’una estrella per l’horitzó oriental, després del seu període d’invisibilitat (per estar sobre l’horitzó, durant el dia, o sota l’horitzó durant la nit). Les estrelles circumpolars no tenen ortus helíac.
A la pràctica, la sortida heliacal d’una estrella s’ha de determinar per observació, ja que depèn de la seva magnitud visual, de la latitud, de les condicions de l’horitzó (geogràfiques i meteorològiques) i, per descomptat, de l’agudesa visual de l’observador.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ortus_hel%C3%ADac

(2) Precessió dels equinoccis.

La precessió dels equinoccis és la rotació que efectua el pol nord celeste al voltant del pol de l’eclíptica, en sentit retrògrad, en 25.780 anys. L’eix de la Terra forma un angle de 23° 26′ respecte a l’eix eclíptic. A conseqüència d’això, el pol nord celeste es mou en relació a les estrelles i el punt d’Àries (intersecció de l’equador amb l’eclíptica), retrograda sobre l’equador en el mateix període, és a dir, 50,25″ per any.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Precessi%C3%B3_dels_equinoccis

(3) Apoastre i periastre.

En dos estels que giren un al voltant de l’altre, el punt de màxima aproximació s’anomena periastre, periàpside o periapsi; i el punt de mínima aproximació és l’apoastre, apoàpside o apoapsi. En el cas del Sol serien el periheli i l’afeli, i en el cas de la Terra serien el perigeu i l’apogeu.

https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80pside