L’Àliga.

L’Àliga és una constel·lació típica d’estiu però és entre agost i octubre quan està a suficient altura sobre l’horitzó per poder ser observada còmodament, sent a meitat de setembre quan arriba a la màxima altura. De totes maneres es pot veure els mesos de juliol i novembre, encara que està a poca altura i la contaminació lumínica afectarà la nostra observació.

Localització.

La manera més fàcil és localitzar Altair des de la Lira, seguint la diagonal que uneix els dos vèrtex en sentit contrari a l’estrella Vega.

Localització de l’Àliga a partir de la Lira. (Foto pròpia)

Posició de l’Àliga al firmament.

Posició de l’Àliga entre juliol i novembre. (Captures de pantalla de l’aplicació “Cartes du Ciel”

Les estrelles.

La constel·lació de l’Àliga. (Foto pròpia)

La principal i més brillant estrella d’aquesta constel·lació, amb molta diferència respecte a les altres, és Altair (també coneguda amb els noms Alpha Aquilae / Alpha Aql / α Aquilae / α Aql / Atair), de la qual ja n’hem parlat en l’article del “Triangle d’Estiu”, i per tant no repetirem les dades aquí, només recordar que és la 11ª estrella més brillant del firmament amb una magnitud aparent de +0,8.

La resta d’estrelles no destaquen, degut a les seves magnituds entre +2,7 i 5,3.

Parlem però de β i γ, a la esquerra (est) i dreta (oest) d’Altair respectivament, que formen una línia gairebé recte i que ens ajuden a identificar la constel·lació.

La β, també coneguda com a Alshain (que en àrab significa Falcó Pelegrí), és una doble de la +3,7 magnitud aparent i

Estrelles de l’Àliga. (Foto pròpia)

està a 42 anys-llum de nosaltres, mentre que γ (anomenada Tarazed, que en persa significa el canastró de la balança) també és una estrella doble de la +2,7 i està a 284 anys-llum.

Malgrat la nomenclatura, β no és la segona estrella més brillant sinó la vuitena, però Bayer li va assignar la segona lletra per la seva alineació amb α i γ.

Aquests tres estels, que son els més brillants, son els que inicialment formaven part de la constel·lació i eren el cap (α) i els extrems de les dues ales (β i γ).

Posteriorment s’hi van incloure més estrelles i les ales van passar a estar formades per θ-η-δ i δ-ζ-ε, i l’extrem de la cua seria λ. Tenim així una creu amb centre a δ i extrems a α, θ, ε i λ.

Les magnituds i distàncies de les principals estrelles d’aquesta constel·lació son:

Estrella

Magnitud aparent

Distància anys-llum

Observacions

α

0,8

16

Estrella doble.

β

3,7

42

Estrella doble.

γ

2,7

284

Estrella doble.

δ

3,4

52

Estrella binaria

ε

4,2

154

ζ

3,0

104

θ

3,4

200

Estrella binaria espectroscòpica

λ

3,5

98

η

Entre 4,0 i 5,3

1400

Estrella variable, període de 7 dies.

Crèdits.
Per fer aquest article m’he basat, sobre tot com sempre, en el llibre de J.L. Comellas “Guia del firmamento”, també amb la Viquipèdia i altres webs i notes que vaig recopilar.

Les fotos estan fetes amb una càmera Nikon D5100 amb l’objectiu AF-S de 18-55 mm amb diferents obertures a la població andorrana de Canillo, i les captures de pantalla són de l’aplicació “Cartes du Ciel”.

Albert Castany.
Tiana, 20 d’agost de 2022.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Constel·lacions, Constel·lacions no zodiacals, Observació a ull nu, Observacions d'estiu i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *