Els Bessons (que no s’assemblen gens) i dos reptes d’agudesa visual.

Els Bessons, malgrat ser una constel·lació d’hivern, a la primavera encara podem veure-la a primeres hores de la nit mirant al sud-oest a força alçada.

Pollux i Càstor son les dues estrelles més brillants d’aquesta constel·lació, suposadament bessones, però només visualment, perquè observades amb un potent telescopi no s’assemblen gens.

La constel·lació forma un rectangle de més de 20º de llargada, amb Pollux i Càstor a l’extrem superior. Però amb una mica d’imaginació podem unir les estrelles més brillants dibuixant dues figures molt estilitzades que serien els bessons.

Les dues estrelles de la part central superior que brillen més són Pollux i Castor, els Bessons.
Localització de Pollux i Castor i la Galàxia M35.

 

 

Una mica de mitologia.

El nom de la constel·lació no li ve perquè es puguin formar dues figures humanes, sinó per les dues estrelles més brillants, que reben el nom dels dos fills bessons de Leda, segons la mitologia grega. Però, malgrat ser de la mateixa mare, eren de pare diferent, ja que Leda es va unir la mateixa nit primer amb Zeus (convertit en Cigne) i després amb el seu marit Tindareu. D’aquesta doble unió van néixer Pollux i Helena (fills de Zeus) i Càstor i Clitemnestra (fills de Tindareu). La primera parella era immortal i la segona era mortal. Així doncs, els dos nois de la constel·lació dels Bessons, Pollux era immortal i Castor era mortal.

Objectes astronòmics de la constel·lació.

Segons J. L. Comellas, a la constel·lació hi ha gairebé 100 estrelles visibles a ull nu (evidentment amb cels transparents i foscos). Aquí queda el primer repte d’aquesta constel·lació.

Pollux.

És una semi-gegant ataronjada de magnitud 1,2. malgrat ser la beta de la constel·lació, és la més brillant, però és lleugerament variable en un llarguíssim període. Aquesta estrella, que està a 35 anys-llum de nosaltres, ja ha passat a la segona branca de la seqüència de Russell (1).

Càstor.

És un sistema format per 6 estrelles, amb una magnitud conjunta de 1,5. En conjunt veiem una estrella blanca, segona en brillantor de la constel·lació malgrat que al seu dia se li va atorgar ser l’alfa. Està a 45 anys-llum i és de magnitud totalment estable. Les dues estrelles principals del sistema estan al centre de la seqüència principal de Russell (1) i, per tant, “viurà” més que Pollux (o dit d’una altre manera, Pollux s’apagarà abans que Càstor). Parlarem després del sistema de Càstor.

Per tant, les dues estrelles, de bessones, res de res.

La zona de Pollux i Castor ampliada
La zona de Pollux i Castor ampliada amb els noms.

 

 

 

 

 

 

 

M35 (o NGC2168).

Localització de M35, a la part inferior de la constel·lació.

És un cúmul que segons J. L. Comellas es pot localitzar a ull nu, encara que necessitem un telescopi per veure que no és una dèbil estrella sinó un cúmul. El podem localitzar partint de μ i η, a 2º al nord-oest d’aquesta darrera, de manera que amb les dues estrelles i el cúmul dibuixaríem un triangle molt obtús. Vet-aquí el segon repte.

μ i η son dues gegants vermelles a 240 anys-llum de nosaltres, la primera de magnitud 3,0 i la segona és una variable que oscil·la entre la magnitud 3,3 i 4,0. Ambdues estrelles estan separades tant sols 2º

Amb telescopi, molt a prop de M35 trobem el conglomerat IC2157, que està a 6500 anys-llum, i el cúmul globular NGC2129, que està a 7000 anys-llum de nosaltres.

 

El sistema de Càstor.

Val la pena entretindre’ns una mica en aquest complex sistema.

Malgrat que a simple vista només veiem una estrella, amb un telescopi ja en distingim dues, i amb un telescopi molt potent en distingirem 3, que a la vegada son totes elles dobles espectroscòpiques (2), dues d’elles molt brillants i la tercera molt dèbil.

Les dues components més brillants giren l’una al voltant de l’altre, per la qual cosa, al llarg del temps, se separen i s’apropen observades des del nostre punt de vista. Actualment estem en la fase que es separen, fins que l’any 2185 arribaran a la màxima separació de més de 8º. L’any 1975 estaven a la mínima separació de 1”8 i, des d’aleshores, s’han anat separant. Aquest moviment aparent d’acostament i allunyament és només un efecte òptic per la posició i inclinació del pla del moviment circular de les dues estrelles. Encara que parlem de les dues estrelles més brillants, en realitat estem parlant de dues estrelles dobles de magnituds 2,0 i 2,7. l’altre estrella doble és molt dèbil i les dues components son de magnituds 8,8 i 9,4.

Per escriure aquest article m’he basat exclusivament en el llibre de J. L. Comellas “Guia del firmamento”, les fotos son meves, fetes amb una càmera Nikon D5100 i objectiu AF-S DX Nikkor de 18-55 mm, i els gràfics son captures de pantalla del programa “Cartes du ciel”.

Per a més informació:

(1) Seqüència de Russell: https://ca.wikipedia.org/wiki/Diagrama_de_Hertzsprung-Russell

(2) Estrelles dobles espectroscòpiques: https://ca.wikipedia.org/wiki/Estrella_bin%C3%A0ria_espectrosc%C3%B2pica