Plèiades, les Cabrelles.

Seguint amb l’escrit on parlava d’Orió i descrivia l’escena de caça complerta, avui mirarem la zona de les Plèiades, també conegudes com “les Cabrelles” o “les Set Germanes”. Al catàleg Messier te el nom d’M45.

D’esquerra a dreta les constel·lacions d’Orió, Taure i Les Plèiades a ull nu.

Pot semblar que es un cúmul poc important, però per la cultura maori de Nova Zelanda, la sortida heliacal (nota 1) d’aquest grup d’estrelles marcava l’inici de l’any. Al llarg de la història, i per diferents cultures, comptar quantes estrelles podia veure una persona constituïa un test d’agudesa visual.

Localització.

Per localitzar aquest cúmul o grup d’estrelles, hem de localitzar primer la constel·lació d’Orió. Des d’aquesta constel·lació desplacem la mirada a la dreta fins trobar un petit grup d’estrelles en forma de quadrat.

Orió, Taure i Les Plèiades, a ull nu i amb les línies que les caracteritzen, per poder localitzar-les.

És un grup d’estrelles molt “joves” que tenen entre 10 i 12 milions d’anys segons José Luis Comellas (malgrat que la Wikipedia parla d’una edat del cúmul d’entre 75 i 150 milions d’anys). Poso l’adjectiu “joves” entre cometes perque, encara que pensem que 10 milions d’anys son molts anys, quan parlem de l’edat de l’Univers 10 milions són molts pocs anys.

Malgrat estar a uns 410 anys-llum de la Terra, és l’únic cúmul que arriba a la 1ª magnitud, ja que tenen una magnitud conjunta d’1’4.

És un conjunt de més de 200 estrelles concentrades en una petita zona d1’5º de diàmetre, però a ull nu amb prou feines en veurem entre 6 i 10, les més brillants.

A ull nu.

El cúmul de Les Pléiades a ull nu.
Noms de les estrelles més brillants del cúmul.

Les principals estrelles d’aquest cúmul son 9, les quatre més brillants (Alcione, Electra, Maia i Merope) formen un petit quadrat que ja ens crida l’atenció. A la dreta d’Alcione trobem Atlas, la cinquena en ordre de brillantor, a sobre seu hi ha Pleione (possiblement no la veurem si el cel no està excepcionalment transparent), i a la dreta de Maia i Electra hi ha Asterope, Taigeta i Caeteno. Les tres darreres normalment les veurem difuses i haurem d’acostumar la vista a la foscor per distingir-les.

Amb un petit telescopi.

Enfocant un petit telescopi, el número d’estrelles es multiplica sensiblement. Galileu, amb el seu rudimentari telescopi en va arribar a comptar 36. Segons la potència del telescopi en veurem més fins arribar a les 200 que formen part d’aquest cúmul i algunes mes que, tot i estar dins de la seva zona, no formen part d’ell perque estan a molta més distància.

Una mica de mitologia.

Sempre es bo saber el perquè dels noms. Qui eren les Pleiades? Perquè les coneixem també com les “set germanes” si en realitat son nou estrelles?

Les plèiades, segons la mitologia grega, eren les set filles d’Atles i Pleione, i es deien Electra, Caeleno, Taigeta, Maia, Alcione, Asterope i Merope. A les set filles, els grecs hi van afegir els pares, i ja tenim les nou estrelles mes brillants que eren les úniques que ells podien veure a ull nu durant les clares nits d’hivern.

A Catalunya el nom popular és el de “les cabrelles” (o les cabretes).

Fonts d’informació.

Per fer l’escrit m’he basat en el llibre de J. L. Comellas, «Guia del firmamento», que ja he citat abans i que és un llibre de capçalera per qualsevol aficionat a l’astronomia. Encara que la 5ª edició és de 1996 i està actualitzada fins el 2010 en quant a dades d’eclipsis i magnituds d’estrelles variables, serveix per la resta de dades d’objectes i la seva observació.

Albert Castany

Tiana, 30 de març de 2020

Per a més informació podeu consultar els següents enllaços:

José Luís Comellas: https://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Luis_Comellas

Sobre el cúmul de les Plèiades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A8iades_(astronomia)

Sobre la mitologia de les Plèiades: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A8iades_(mitologia)

Notes.

(1) Sortida heliacal (orto helíac)
Aquest és el nom que se li dóna a la primera aparició d’una estrella per l’horitzó oriental, després del seu període d’invisibilitat (per estar sobre l’horitzó, durant el dia, o sota l’horitzó durant la nit). Les estrelles circumpolars no tenen ortus helíac.
A la pràctica, la sortida heliacal d’una estrella s’ha de determinar per observació, ja que depèn de la seva magnitud visual, de la latitud, de les condicions de l’horitzó (geogràfiques i meteorològiques) i, per descomptat, de l’agudesa visual de l’observador.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ortus_hel%C3%ADac